26 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Diada 'carlista'

Diada 'carlista'

Rafael Jorba

Les novetats d'aquest any són dues: el procés independentista devora els seus fills i la pandèmia evidencia el desgovern i el perfil baix de l'oposició

Escrivia fa un any que la historiografia romàntica va proporcionar un relat èpic als estats nació. Si les grans democràcies del nostre entorn celebren la seva festa nacional, amb més raó poden fer-ho les nacions sense Estat o, en el cas de Catalunya, que formen part d’un Estat compost. Hem estat festejant la Diada com a símbol de la pèrdua del nostre règim institucional genuí.

La història –recordava llavors– és molt més complexa. Es pot afirmar que Catalunya va perdre les seves llibertats nacionals, però no s’ha d’oblidar que el 1714 no existia encara el concepte de ciutadania que va néixer el 1789 amb la Revolució francesa. Els ciutadans, des de la Transició, van comprar aquell relat simplificat a l’empara d’un catalanisme majoritari, de matriu cívica, que es va guanyar el consentiment social.

El procés ha trencat la tradició unitària del catalanisme majoritari. Ha trencat el consens polític i el contracte social de referència. L’opció per la via unilateral –el punt culminant va ser l’aprovació de les ‘lleis de desconnexió’ el 6 i 7 de setembre de 2017– va evidenciar que el bloc independentista no només havia forçat el relat romàntic, sinó que intentava imposar-lo.

Aquell dia es va trencar l’arc de Sant Martí de la catalanitat i el consens social entorn de la Diada que s’havia forjat en els anys de l’Assemblea de Catalunya i durant la Transició. La fórmula màgica que havia concretat el president Tarradellas –«¡Ciutadans de Catalunya!»– va saltar pels aires. Avui celebrem un altre Onze de Setembre de dissens.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les novetats de la Diada d’aquest any són dues. En el pla polític, el procés continua sembrant la divisió. Primer va trencar la coalició de govern entre CDC i UDC. Després va provocar l’escissió del PSC –un partit central en l’espai polític catalanista– que havia nascut perquè els ciutadans no haguessin de decidir. Ara el procés devora els seus fills.

El president Puigdemont, des de Waterloo, ha finalitzat l’opa hostil contra el PDECat i el procés de cooptació de càrrecs de l’antiga CDC cap a JxCat. El president de la Generalitat per delegació, Quim Torra, acaba de fer una remodelació de govern a la seva mida. La Diada, en suma, s’inscriu en la lògica legitimista de la República ‘carlista’.

La segona novetat, en el pla social, és l’impacte del coronavirus. Tots els partits de govern haurien de prioritzar la gestió de la pandèmia i deixar en un segon pla les querelles polítiques. Desgraciadament, no és així, ni a Barcelona ni a Madrid. En el cas de Catalunya, amb un Govern caducat –ho va certificar el seu dia Quim Torra–, és urgent convocar eleccions per forjar una majoria estable de govern.

La paradoxa és que l’impacte social de la pandèmia pot acabar provocant una abstenció diferencial: molts ciutadans, cansats del desgovern i del perfil baix de l’oposició, poden optar per abstenir-se. L’independentisme no sumarà adeptes, però la fidelitat del seu electorat pot donar-li més escons i, fins i tot, la majoria de vots que avui no té. Reflexions davant una Diada ‘carlista’.