Lukaixenko, sense porta de sortida

Potser és casualitat, però mentre més pressió té Lukaixenko més nerviós està Vladímir Putin, que també ha perdut recolzaments. L’enverinament  del líder opositor rus Aleksei Navalni coincideix amb els fets de Minsk. Els metges que el tracten a Alemanya han detectat al seu cos restes del verí Novitxok, el mateix que es va fer servir el 2018 contra l’exespia rus Serguei Skripal i la seva filla, asilats al Regne Unit. Lukaixenko també hi ha vist un vincle, diu que l’enverinament és un muntatge d’Occident.

Un sector del comunisme espanyol va sortir en defensa de Lukaixenko i de la seva victòria a les urnes, malgrat que va guanyar amb el 80% dels vots enmig d’acusacions de frau. La seva rival principal de l’oposició, Svetlana Tikhanóvskaia, va haver de passar a la clandestinitat primer, i a l’exili a Lituània, després. Aquest sector repeteix l’error iugoslau, quan va creure que Slobodan Milosevic era un dels seus sotjats per les forces del capitalisme. El serbi només era un oportunista perillós interessat en el poder. Va començar i va perdre quatre guerres, inclosa la de Kosovo, la més dolorosa.

De la vella escola

En el cas de Lukaixenko estem davant un ‘apparaticik’ de la vella escola que ha deixat de ser útil. Per a Rússia, a més dels temors històrics, és una qüestió de principis: va ser part de Rússia fins que la Revolució d’Octubre es va inventar el cafè per a tothom de l’URSS.

Les opcions de Putin són poques i arriscades. Malgrat oferir antiavalots, una intervenció sonaria a Primavera de Praga. Pot buscar un home nou que conservi el poder, com va fer el mateix Putin en els tempestuosos temps de Ieltsin, o permetre una democratització aparent i controlada. Hi ha els precedents d’Hongria  i Polònia que a poc a poc tornen a la cleda de la Guerra Freda. És veritat que tots dos són representants de l’extrema dreta europea, però hi ha enteses que estan per sobre de les ideologies, que avui són més decoratives que reals. Passa en algunes democràcies.

És cert que darrere, o al costat de les protestes contra Lukaixenko, hi ha interessos estrangers que hi veuen una oportunitat per canviar de color una casella del tauler, com va passar amb els tres Bàltics. Putin és un líder intel·ligent. Juga diverses partides simultànies. Passeja els seus avions de combat per les fronteres de l’OTAN per provar les defenses i sembla portar avantatge en la guerra cibernètica, amb suposades interferències en les eleccions presidencials dels EUA, en les del 2016 i les d’aquest any, i en el referèndum del ‘brexit’.

Un mos apetitós

A Bielorússia tot és propietat de l’Estat, des de la indústria fins les granges i els mitjans de comunicació. Per al món capitalista és un mos apetitós perquè tot és privatitzable. Tenim el precedent d’Ucraïna, on les presses d’Occident per forçar un canvi van acabar en una guerra civil entre la part europea i la russa. Aquí, el perill és despertar una memòria nacionalista en un país que depèn per complet de Moscou.

La pandèmia i la depressió econòmica han destruït el nostre petit de món de certeses. Ningú és tan fort per marcar unes regles globals, més enllà dels diners. Potser Pequín, però la seva manera de manar és moure’s entre bambolines sense cridar l’atenció.

Notícies relacionades

Eleccions a Bielorrúsia: Lukaixenko o la nostàlgia soviètica

Desenes de milers de bielorussos desafien l'amenaça de repressió de Lukaixenko

A Bielorússia la solució és complicada. L’oposició no cedeix als carrers ni en les vagues, i el Govern no renuncia a la repressió com a única resposta. És una qüestió de resistència. El règim lluita per la seva supervivència en l’era de les xarxes socials i dels mòbils, en què tot està a la vista. Una repetició electoral amb observadors internacionals seria el final de Lukaixenko, un paio que tampoc creia en la Covid, com Donald Trump i Jair Bolsonaro.

Aquests líders semblen un avançament d’una dictadura mundial, amb algunes illes de llibertat, que deixarà les novel·les distòpiques de Margaret Atwood en un conte infantil.