Evolució de l'espai postconvergent

De Pujol a Puigdemont: ¿què ha canviat?

El puigdemontisme fa taula rasa del passat de CiU amb un full de ruta oposat

3
Es llegeix en minuts
De Pujol a Puigdemont: ¿què ha canviat?

Carles Puigdemont amb Junts per Catalunya (JxCat) vol erigir un partit a la seva mesura: un apinyament patriòtic ideològicament transversal entorn seu. La fórmula recorda la que va fer servir Jordi Pujol al capdavant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), ja que va ser el seu lideratge el que va cohesionar els seus seguidors. Això planteja una pregunta rellevant: ¿què ha canviat entre el pujolisme i el puigdemontisme? Des de la nostra òptica, tot. Vegem-ho.

De pal de paller nacionalista a «carril central» independentista  

Pujol va dirigir CDC amb autoritat i va voler convertir-lo en eix o pal de paller d’un nacionalisme de fronteres àmplies, capaç de sumar des d’independentistes fins a exfranquistes. Alhora, va pilotar una coalició estable amb Unió Democràtica de Catalunya (CiU) que va conformar un moviment de contorns populistes en què van coexistir socialdemocràcia, liberalisme i democràcia cristiana. Puigdemont també desitja articular un «moviment sobiranista d’ampli espectre i transversal» i perfil populista. Jordi Sànchez, figura preeminent de JxCat, assenyala que la formació ha d’aglutinar «des del liberalisme a la socialdemocràcia passant per la democràcia cristiana», com CiU. Però el seu camp de joc és més petit, ja que JxCat vol ser el «carril central» de l’independentisme i li serà difícil sumar vots més enllà d’aquest àmbit: si el 2012 Artur Mas, al capdavant de CiU, en va captar 1.116.259 (el 30,7% del total), el 2017 Puigdemont, amb JxCat, en va sumar 948.233 (21,6%). 

De decisius a marginals al Congrés

El secessionisme de Puigdemont planteja un tema essencial: el rol del partit a Madrid. Per a Pujol va ser clau intervenir en la política estatal i CiU va ser una crossa bàsica perquè el PSOE i el PP formessin majories parlamentàries de govern. Pujol va assumir un paper arbitral i a canvi va millorar l’autogovern (va ser la tàctica del peix al cove). Això li va permetre navegar en l’ambigüitat ideològica i va oscil·lar entre ser «el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya».

En canvi, Puigdemont pretén constituir una «República catalana» fundada amb una proclamació unilateral el convuls 1 d’octubre (1-O) del 2017. Tal ambició implica el xoc frontal amb el Govern de torn i impedeix als diputats de JxCat assumir un protagonisme determinant a les Corts amb eventuals contrapartides. Corren així el risc de ser un capital polític inútil a efectes pràctics (que no simbòlics). 

De puntal del règim del 78 a ariet

Aquest panorama remet a una qüestió medul·lar que separa Puigdemont de Pujol: CiU es va configurar com un puntal de l’avui injuriat règim del 78 (el líder convergent Miquel Roca va ser un ‘pare de la Constitució’). Un tret essencial de Pujol va ser facilitar la governabilitat d’Espanya sota la seva fèrula, tant a Felipe González com a José María Aznar, i fins i tot el va portar a crear el 1984 una formació estatal fallida, el Partit Reformista Democràtic (PRD). Puigdemont se situa en un pla contrari: el d’ariet del règim del 78, que jutja «caducat». Quim Torra, el seu vicari, afirma que és «un sistema institucional corromput» la sortida del qual és «l’abdicació de Felip VI [...] i un referèndum sobre monarquia o república». 

Del polític de l’‘establishment’ a l’‘outsider’ 

D’acord amb l’exposat, Pujol i Puigdemont presenten relacions antitètiques amb l’‘establishment’. Pujol va governar llargament la Generalitat (1980-2003) i va voler llaurar-se fama d’estadista a Espanya i la Unió Europea (UE), on va promoure una Europa de les regions. Puigdemont ha sigut un president breu (2016-2017) i el persegueix la justícia per l’1-O. No obstant, forma part de l’‘establishment’ institucional (té un substitut a la Generalitat i és eurodiputat), al qual desafia des de Waterloo. I si bé aplaudeix la UE com a garant de les llibertats al donar-li empara, l’ha definit com un «club de països decadents [...] en què manen uns quants». El seu joc és el d’un polític ‘outsider’ i ‘insider’ alhora. 

Adeu al pujolisme

Notícies relacionades

El 2011 Pujol va fer aquesta consideració: «Si la idea d’Espanya que ara preval es consolida, l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya». Des d’aquest prisma, el puigdemontisme segueix l’estela del Pujol octogenari i ja expresident i fa taula rasa del passat de CiU amb un full de ruta oposat. Aquesta ruta passa per erigir una «República catalana» en conflicte permanent amb l’Estat i un maximalisme de tot o res. Assistim, doncs, a una gran paradoxa: Puigdemont, sorgit de CDC i gran aspirant a ocupar el seu buit, lidera una política antagònica a la que va emanar d’aquesta sigla.