El pes d'una institució

La família mata

Se sent dir que és la columna vertebral de la societat, però mirada de prop, només és una espina de sardina

Es llegeix en minuts
La família mata

«La família mata». Ho haurien d’imprimir a les caixes de preservatius i a les de píndoles anticonceptives amb la mateixa finalitat que s’adverteix als paquets de tabac de les conseqüències de fumar, però no per deixar de fer-ho, sinó per evitar oblidar la goma o prendre-la. El que jo no oblido és com va definir un professor d’Antropologia la família: «És la font de tota neurosi», va sentenciar a classe i jo vaig clavar el bolígraf al bloc. «I des d’aquí anem, sense remei, al sacrifici», va afegir davant uns joves de vint anys aquell home –casat, amb amant i tres fills–, com si descrigués el destí.

Hi ha gent que no vol una família, però en té. No vol àpats de Nadal, però hi va any rere any i s’empassa –sense mastegar– l’últim caneló de la safata per no defraudar ningú. Tampoc a si mateix. De vegades –en una guerra, una infidelitat o una pandèmia– es posa de manifest la debilitat de la institució, tot i que en altres ocasions només fa falta un mirall. Ho expliquen bé ‘Els Simpson’ a l’episodi en què una amiga de Marge, la reportera Chloe, torna a Springfield, amb el seu vestit de Chanel i la seva col·lecció d’amants, i provoca que la mare de família vegi els seus quatre fills –el Homer és marit i fill– com uns vampirs que li xuclen la frescor. També fa que la nena, la Lisa, cregui que la seva progenitora és una dona desaprofitada.

Un ‘flashback’ ens ensenya les dues amigues a l’institut i la casada rememora el moment en què va triar un camí i la seva companya un altre i el record li produeix una enorme frustració. No creu que sigui un error d’elecció, sinó mala sort: segurament la d’haver topat amb un marit-fill. ¿Es referia a això el meu professor –avui jubilat, avi de cinc nets, casat amb la mateixa dona i sense forces ja per tenir una amant– quan va dir «sense remei»? Al final de l’episodi, la Marge salva la Lisa d’un incendi, l’acompanya al llit, la nena recupera el respecte per la seva mare i aquesta es felicita de la mateixa elecció que moments abans es penedia. ¿Parlava vostè d’aquesta neurosi, professor?

Immortal però no inevitable

La família en què es neix no es tria, però no és inevitable. Encara menys formar-ne una de nova. Del que tampoc hi ha dubte és que com a institució, és immortal. Aquí rau la seva força i per això mata, perquè té qualitat d’antic règim: fa temps que no sosté ningú –no compten les carmanyoles i els préstecs–, però si t’aferres amb afany a la seva estructura, acabes creient que és ella que t’està fent un favor. Se sent dir que és la columna vertebral de la societat, però mirada de prop, només és una espina de sardina. Això sí, com l’energia, ni es crea ni es destrueix, simplement hi és. I es transforma: reduint-se (només progenitora i fill); diversificant-se (tots del mateix sexe) o poliestimant-se, multiplicant progenitors i creant nous familiars.

Ni el confinament va acabar amb ella. Al contrari, d’aquesta tancada van sortir nous personatges i nomenclatures. «Convivents», diu el Govern per parlar de qui comparteix casa sense tocar-se res o tocant-s’ho tot però sense papers. «Unitat de convivència estable», repeteix Salvador Illa per aconsellar-nos que no alternem amb ningú que no siguin els de sempre. Les famílies «de veritat» no es van donar per al·ludides. Elles ja coneixen el seu deure –Nadal, carmanyola, préstec– i per això no se’ls castiga amb noms lletjos i asèptics que no tenen res a veure amb la calor i el compàs que tanquen els de sempre: papa, tete, mama.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

«Amb la sang, nena, es fan botifarrons». No ho deia una antropòloga, sinó la meva àvia els dies que, com la Marge, dubtava de la família. Una iaia que si visqués, hauria d’evitar viatjar per veure els seus besnets, però tinc pocs dubtes que acabaria fent-ho. No faria cas, sense que ningú l’obligués, de les recomanacions de l’OMS i de Fernando Simón i es posaria en perill a si mateixa i al món sencer per atendre els seus. Sembla que la sento a l’altra banda del telèfon prometent «agafo el tren i vinc a veure’t». En lloc de dir-me «tapa’t la boca quan tussis», exhalaria un «a tu, carinyo, que no et tussi ni Déu» i m’ordenaria «acosta’t, cor meu, que et toqui el front» sense por de contagiar-se.

La família no és inevitable, la família mata. I és igual de letal defensant el campament d’atacs externs que quan apunta cap endins i el foc amic crema algun membre. I no sol ser un «convivent»: continuen sent per majoria aclaparadora una mare o una àvia. Però sospito que no és aquest el sacrifici del que parlava, ¿oi, estimat mestre?