MIRADOR

Creure'ns l'autogovern

No hauria de ser un problema que les 17 autonomies desenvolupin 17 plans diferents de retorn a les aules

Es llegeix en minuts
Creure'ns l'autogovern

Manu Mitru

La ministra Celáa explicava a la sortida de la conferència sectorial conjunta entre els ministeris de Sanitat, Educació i Política Territorial, i els seus respectius consellers, que hi ha un «acord total» per coordinar les mesures per a la tornada al col·le. En la reunió s’han consensuat 29 mesures i cinc recomanacions, entre les quals destaquen la priorització de l’activitat lectiva presencial fins a segon d’ESO, l’ús de mascaretes a partir dels sis anys o el rentat de mans cinc vegades durant l’estada al centre. És positiu que els responsables polítics de diferents àmbits sectorials i diversos nivells de govern dialoguin, intercanviïn punts de vista i, si així ho creuen necessari, pactin actuacions comunes.

Ara bé, l’element a destacar no hauria de ser el fet que s’hagin homogeneïtzat mesures, sinó que hi hagi hagut un procés de deliberació i de construcció plural d’escenaris i actuacions possibles. Que s’hagi pogut transitar un intercanvi de punts de vista entre diferents. En aquest sentit, no hauria de ser un problema que les 17 autonomies, amb competències plenes en educació i sanitat, desenvolupin 17 plans diferents de retorn a les aules. Cada un pot tenir una lògica interna pròpia i haver-se desenvolupat adaptant-se al context. I tots ser vàlids.

És més, l’existència de diversitat pot facilitar, si es fa en un clima de diàleg i de voluntat constructiva, un important camp de proves per anar adaptant les actuacions públiques en un context complex i incert. Anar construint un banc de bones pràctiques. En ciència política i en anàlisi de polítiques públiques, el mètode comparatiu és una bona via per construir coneixement. I qui diu diversitat entre comunitats autònomes diu també pluralitat entre actuacions de municipis, països o regions.

Notícies relacionades

Dos elements més a afegir-hi. D’una banda, la gestió pública mai és neutra. La priorització d’unes mesures davant les altres té a veure també amb el que votem els ciutadans. El mapa polític no és uniforme, i per això seria raonable pensar que a cada autonomia els valors difereixin a l’hora de prendre decisions, i és legítim que així sigui. Ara bé, d’altra banda, ens hem trobat que bastantes limitacions a l’acció de les institucions públiques no han depès tant de la ideologia dels seus polítics, sinó d’una mena d’incapacitat per fer efectives les seves idees. Dificultats per anticipar escenaris i liderar iniciatives. I això no té res a veure amb l’existència de 17 comunitats. 

Els experts en implantació de polítiques públiques ja fa dècades van constatar que entre del dit al fet hi ha un tret. Però no és només això. Les nostres administracions tenen serioses limitacions per respondre en un context nou i canviant: uns càrrecs de designació política massa lligats als partits i uns alts funcionaris massa enganxats al dret i a una visió weberiana del sistema. Potser ha arribat el moment de repensar-les, després de 40 anys de democràcia.