24 d’oct 2020

Anar al contingut

Des del Poble Sec

Figues per esmorzar

Figues per esmorzar

Isabel Sucunza

El popular codi barceloní d’indicacions vorera-mar/vorera-muntanya salta pels aires una vegada creuat el Paral·lel per endinsar-se al Poble Sec. Aquí tenim una muntanya, sí, però és una altra: més petita, més rotunda i més de la gent del barri, sobretot aquest any, que els monstres de pedra i formigó que la coronen no estan envaïts d’autobusos de turistes.

Un estiu al Poble Sec implica muntanya i bosc, i més quan es viu a dalt del tot, tocant amb el passeig de l’Exposició, que en deu segons mal comptats ja l’has creuat i estàs pujant la costa que primer pararà al camp de futbol de la Satalia i, després, a l’Escola del Bosc. La pujo tots els matins i cada matí, a mig camí, omplo una bossa de les que porto a la butxaca –destinades en principi a recollir les caques de Tortilla– de figues, que em menjo per esmorzar quan arribo a casa, una hora després.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

És estiu; ja ho he dit. Un estiu que no convida a asseure’s a les terrasses del carrer Blai. Ara, quan una s’allunya del Paral·lel vol continuar pujant, buscant aire, fugint no només del fum dels cotxes. I l’aire és net a Montjuïc; tan net que, quan plou, fa olor de pluja, no de desaigüe.

Les figues que deia, me les disputo amb un senyor que, tot i que no ho sap, em va guanyant de llarg: concretament de la llargària del pal que s’ha fabricat amb joncs, que deu haver agafat allà mateix, per arribar a les més altes. Cada matí sé si ha passat ja o no depenent d’on veig el pal tirat. Només hem coincidit un dia. Quan el vaig veure sacsejant les branques, vaig cridar a Tortilla i em vaig ajupir per agafar qualsevol cosa per llançar-li perquè l’anés a buscar. Mentre el gos i jo jugàvem, ell va seguir a la seva. Quan finalment vam marxar, ell continuava amb la feina. Aquell dia vaig esmorzar una torrada mentre li prometia mentalment a aquell senyor que agafaria només les figues que ell em deixés a l’abast de la mà: el pal és seu, però la figuera, no.

Mal negoci. Sort que de camí a casa hi ha una bona fleca.