22 set 2020

Anar al contingut

QUAN ES DEIXA D'ESTIMAR

Lleialtat

Lleialtat

Jenn Díaz

Des de fora sembla fàcil desfer els nusos que ens obliguen a divorciar-nos malament, des de fora

Ningú no ens ensenya com s’ha d’estimar, i la ficció, que hi juga un paper important, ens va fer una mala passada durant la infantesa amb la romantització de certes conductes nocives i tòxiques. Però tampoc no ens ensenyen a divorciar-nos, a passar el dol, a desenamorar-nos. I d’això la ficció encara ens en diu menys. De la següent fase -quan el teu ex refà la vida- ja no en parlem. Tots aquests processos són complexos en qualsevol circumstància... fins i tot quan tenim tota la teoria apamada.

'Les lleialtats', de Delphine de Vigan, serveix ben bé com a antificció: allò que no volem que succeeixi, aquell ressentiment que volem com més lluny millor. I ho fa, ho mostra i ho expressa de la manera més dolorosa: a través del fill adolescent d’una parella mal divorciada. Obviant el desenllaç, i posant tota la meva atenció en les descripcions que fa el fill del canvi de casa, penso que aquest hauria de ser un llibre de lectura obligatòria per a qualsevol família que estigui en un procés de separació.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En el cas de 'Les lleialtats', el noi conviu amb una mare que està instal·lada en l’odi visceral i amb un pare a qui no li van gaire bé les coses i llença la tovallola. El fill, enmig d’aquest remolí, troba la seva pròpia resposta al neguit i a aquesta deslleialtat als seus progenitors, segons amb qui li toca aquella setmana.

Per als qui hem conviscut amb famílies enllaçades i custòdies compartides és un llibre dolorós. El fill, quan canvia de casa, amb tot el que això li comporta per a la seva estabilitat emocional, troba l’enemic al llindar de la porta. Allò que recordi a l’altre progenitor (o parella) haurà de ser eliminat, encara que sigui part essencial de la seva vida. La roba, els horaris, els hàbits, l’olor dels cabells o els oblits. He reconegut cadascuna de les fòbies que s’hi descriuen en el llibre, amb un matís: que és el noi, i no jo, qui les pateix. I vist des de fora sembla ben fàcil desfer els nusos que ens obliguen a divorciar-nos malament. Des de fora. Quan s’aprengui a estimar, ja farem tard, penso, i s’haurà de tornar a començar per aprendre a deixar-se d’estimar.