24 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

La restauració de Felip VI

Casa de S M el Rey

La restauració de Felip VI

Antón Losada

Si les institucions no saben complir els seus compromisos, es tornen inútils i moren

Tota la gestió de la crisi provocada pels comptes suïssos de Joan Carles I, unida a l’aparició del nom de Felip VI en les fundacions associades, respon al convenciment que l’objectiu ha de ser protegir la figura legítima i exemplar de l’actual monarca front la toxicitat de l’herència paterna. Pot ser que així sigui. Però els fets no apunten precisament en aquesta direcció. En un país on declarar-se joancarlista, no monàrquic, es va convertir en tòpic, la principal font de legitimitat de Felip VI, li agradi o no, ha sigut i continua sent el regnat del seu pare. Degradar la seva figura degrada inevitablement la seva pròpia legitimitat; i Felip VI ja és un rei amb massa territoris en el seu regne on anar li suposa un problema.

Més que tàctiques de control de danys, el que la monarquia necessita s’assembla a una veritable estratègia de restauració. Quan ja han saltat tres tallafocs –l’abdicació, la retirada de la vida pública o l’assignació i la renúncia a l’herència–, el problema ja no és el foc sinó la manera d’intentar apagar-lo. Presumir de transparència quan la Casa Reial espera l’endemà a la declaració de l’estat d’alarma, o a l’inici de la vacances d’estiu, per fer història i estalviar-se les explicacions mínimes en democràcia, només pot prendre’s com una ironia. Que el president Sánchez compari, imprudentment, els casos de corrupció en el sistema de partits, que tots podem jutjar amb el nostre vot, i els d’una monarquia que ningú pot votar, només anuncia més infortuni.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Les institucions han de proveir equilibri, regles i certeses; no números de compte i comissions. Si no saben complir els seus compromisos, es tornen inútils i moren. Prevalen mentre resulten útils i la seva utilitat es mesura per la seva capacitat per produir estabilitat i certesa. La monarquia espanyola s’ha convertit avui en una font de desequilibri institucional. Ho continuarà sent si no s’afronten les causes. Mentre hi hagi diner negre circulant per comptes reials i no es demostri que un cordó sanitari infrangible l’ha separat i separa de Felip VI, la casa reial continuarà generant inestabilitat i inseguretat. No importen els quilòmetres i oceans posats pel mig.

El capital sospitós ha de ser regularitzat i fiscalitzat, el seu pare ha d’expiar els seus errors i pecats davant els mateixos ciutadans que van confiar en ell i Felip VI ha d’explicar, en persona i amb la seva pròpia veu, quin ha sigut o és el seu paper en aquesta vergonya. Mentre no es faci, els tallafocs aniran caient inexorablement un rere l’altre; fins que no quedi ningú a qui retirar-li la paga. Que Joan Carles I se’n vagi d’Espanya ni afronta ni resol cap d’aquestes qüestions. Es tracta d’una solució ideal per al segle XIX, quan les notícies viatjaven en diligència i la gent devorava fulletons. Però ni això és un fulletó, ni som al segle XIX. Els ciutadans ja no ens empassem melodrames, demanem comptes.