Editorial

¿Per què Catalunya creix menys?

El 2019 el PIB català va augmentar menys que el madrileny i que la mitjana espanyola per segon any

Es llegeix en minuts
¿Per què Catalunya creix menys?

David Zorrakino

Per segon any el PIB de la Comunitat de Madrid va créixer el 2019 més que el català, i Madrid es va col·locar així, amb 239.878 milions, en el 19,3% del PIB espanyol davant els 236.739 milions de Catalunya, el 19%. La dada confirma un relatiu estancament de l’economia catalana davant el dinamisme més gran de Madrid. Des de l’any 2000 l’economia madrilenya ha passat de ser el 17,7% del PIB al 19,3% mentre que Catalunya amb prou feines s’ha mogut del 18,9% al 19%.

¿Quines són les raons d’aquest relatiu declivi? Indubtablement Madrid es beneficia de l’efecte de ser la capital de la quarta economia de la UE, que la fa ser el centre d’atracció per a bona part de la inversió internacional. I tampoc hi ha dubte que la inversió més gran de l’Estat i el dèficit fiscal català tenen un paper rellevant. Però és evident que l’anomenat procés, la inestabilitat generada per la fallida declaració d’independència del 2017 i la posterior absència d’un govern fort i eficaç, han contribuït al ‘sorpasso’ que ha tingut lloc el 2018 i el 2019.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Es critica, amb raó, l’impuls centralista, però la realitat és que el creixement del 2019 el va encapçalar Navarra amb el 2,8% seguida de Madrid (2,5) València i Múrcia (2,3), Andalucia (2,1%), Galícia i Euskadi (1,9) i Canàries i Catalunya (1,8). És difícil acusar només el centralisme quan unes altres sis comunitats van créixer més que Catalunya i quan el creixement català de l’1,8% va ser inferior a la mitjana espanyola del 2%.

¿Per què Catalunya creix menys no només que Madrid sinó que la mitjana espanyola? És gairebé segur que la inestabilitat política, mes una latent pulsió intervencionista, tenen molta relació amb el menor dinamisme. I el menys encertat per pal·liar l’efecte capitalitat de Madrid va ser intentar combatre-ho generant inestabilitat. La resposta adequada hauria sigut influir al màxim en Madrid intentant fer de Barcelona –com era el projecte de Pasqual Maragall– la reconeguda segona capital d’Espanya. Ja la no-participació en el Govern central, predicada per Jordi Pujol, va ser un error. Després l’anomenat procés ha sigut una resposta equivocada i contraproduent. L’èxode de les seus de grans empreses catalanes no era un avís a menystenir.

L’últim exemple d’aquesta fugida aïllacionista –respecte d’Espanya i, com a conseqüència, d’Europa– el tenim en l’absència del president Torra –que contrasta amb la presència del ‘lehendakari Urkullu’– de la conferència de presidents de divendres passat per discutir el repartiment dels 140.000 milions del pla de recuperació europeu que correspondran a Espanya. L’aïllament català –disfressat bastantes vegades d’independentisme amb complex de superioritat– és una mala medicina per afrontar els reptes d’una economia globalitzada i d’una Europa en què els estats nacionals tenen un paper decisiu. Insistir en les injustícies, sense analitzar les nostres insuficiències i culpant de tots els mals causes externes, no és la resposta correcta per esmenar un dinamisme menor.