AL CONTRAATAC

Viatjant en cercle

La Generalitat que presideix Torra no sap governar, no convenç i patina contínuament

1
Es llegeix en minuts
torraok

torraok

Estem viatjant en cercle. Circulem erràticament entre tres estacions: la pandèmia, els presos i l’amenaça d’una extensió descomunal de la pobresa. ¿Quina és la més important? Qui condueix des d’aquí,  Quim Torra, parla de la primera, diu que la gran referència és la tercera, però tothom sap que per ell la qüestió transcendental és la que encarnen els de la segona. També és veritat que qui condueix des de Madrid, Pedro Sánchez, està empantanegat al mateix fangar sense aconseguir dissipar una mala impressió: que viu com una venjança haver tornat les competències de comandament a qui les hi reclamaven pel pur plaer de treure’ls-hi perquè ara que les tenen les administren pitjor.

En el futur haurem d’estudiar amb calma aquest temps nefast en què la Generalitat que presideix Torra no sap governar, no convenç i patina contínuament. A mesura que hem anat coneixent que grans països els diuen als seus ciutadans que poden estiuejar a altres punts d’Espanya però en cap cas a Catalunya, aprenem que aquí hi ha altres coses dolentes a banda del Tribunal Suprem. I això que Torra, ara, quan falta poc perquè se’n vagi, intenta manar. Però ja està socialment ben arrelada la cultura de la desobediència al poder que ell mateix va inculcar. Les seves recomanacions no frenen ni les sortides massives d’automòbils de Barcelona ni estimulen els confinaments. Catalunya ha après que aquest tipus de presses –ordres o consells– únicament s’han d’obeir si li semblen bé a cadascú. Ho sap i ho exerceix públicament fins i tot l’arquebisbe. Les declaracions simultànies  de, de cara endins, «estem en dies crítics» i, de cara enfora (i en bon anglès), «Catalunya és segura», tampoc han ajudat.

Notícies relacionades

La política informativa oficial tampoc funciona més enllà que sigui poc convincent. L’aixafa a més una qüestió prèvia: després de fer durant tants anys que els mitjans públics de comunicació que depenen de la Generalitat es dirigissin només a la meitat de Catalunya (i a les seves sensibilitats específiques), ara resulta que l’altra meitat de la població ni els sintonitza ni els fa cas quan s’envien a través seu els missatges urgents.

¿Algú creia que el que se sembra no creix?