26 d’oct 2020

Anar al contingut

IDEES

'Hiper-Palol'

JULIAN MARTIN

'Hiper-Palol'

Xavier Bru de Sala

‘Mònica Mir’ és una immillorable oportunitat per deixar-se transportar i desembarcar al continent Palol i fer-se una idea de la seva singular orografia de literatura geomètrica. És, també, i per això, ara que encara estem en temps d’avaluació, una prova per als lectors i encara més pels crítics. Qui no aconsegueixi explorar-lo ni posant-se de puntetes que es reconegui com a molt lector i crític de segona o de tercera, que a la primera divisió no hi ha diferència qualitativa entre lector i crític.

Que no sàpiguen llegir prou no eximeix els jurats d’Òmnium de la culpa d’escamotejar Palol

Si fem uns passos més ens podrem preguntar per què, si tots els crítics de llibres són escriptors (fins i tot les ressenyes es redacten), els millors escriptors passen la mà per la cara als simples crítics. Molt senzill, perquè els crítics-escriptors d’inferiors categories no disposen de talent per emular-los. És a dir, que l’alta crítica és alta literatura, atribut que no es pot predicar a la crítica en la història evolutiva de la música o de la pintura, que s’han construït a base del diàleg no verbal entre grans artistes que es reconeixen com a mestres al marge dels crítics. És així perquè els grans crítics de la música o l’art són músics o artistes que no s’expressen amb paraules, sinó amb sons o formes i colors. Per això l’escriptura pot incloure les altres arts (així com a tots els sabers), ja sigui a la manera de Proust o en la no menys virtuosa de Palol, mentre que les altres arts tracen el seu camí de forma abstracta i autònoma, per no dir autista.

Una de les tantíssimes proves objectivables per distingir l’alta escriptura consisteix en el recompte de frases memorables, no per llibre o per capítol, sinó per pàgina. Incomptables per terribles a més de memorables, en el cas de ‘Mònica Mir’. Novel·la on, a més, s'hi encreuen tal quantitat de gèneres que costaria trobar-ne algun d’absent. Que no sàpiguen llegir prou no eximeix els jurats d’Òmnium de la culpa d’escamotejar a Palol el mateix que li van negar a Pla, si bé ara no per raons pàtries, sinó per petri, determinat, inamovible, enfangat xipolleig en la mediocritat.