... I la vida continua

Parlem i parlem de les residències, de com hem d’organitzar-les a partir del que hem après durant aquest trist episodi de confinament, de quin és el model d’acompanyament a l’envelliment en què ens podríem sentir còmodes o, si més no, ‘acompanyats’ valgui la redundància, de l’atenció comunitària, de si la mirada ha de ser mercantilista o enfocada al bé social...

Mentre no resolem el torrent d’interrogants que s’han obert a l'entorn de com volem ser atesos en el tram final de la nostra vida, avui per avui tenim persones que viuen en l’àmbit residencial per a gent gran, un tou de places residencials que malauradament han quedat buides i un tou de famílies que necessiten poder donar resposta a les necessitats més urgents dels seus majors.

A un ritme molt lent

L’actual situació de ‘represa de la normalitat’ permet l’ingrés a residències de gent gran a un ritme molt lent, dos o tres ingressos per setmana, cosa que no afavoreix en res el drenatge de les llargues llistes d’espera que ja venia arrossegant el sector. O sigui, a la manca de places públiques se sumen els endarreriments lògics que deriven de l’aplicació de les mesures imposades pel Departament de Salut, mesures per altra part comprensibles si el que volem és afavorir la seguretat dels entorns residencials.

I mentrestant les residències mantenen les plantilles intactes, això vol dir, com si estiguessin plenes de persones per atendre quan en alguns casos es troben amb alts percentatges per sota de les seves capacitats registrals.

El Govern no atén la demanda d’ajuda del sector, com sí sembla que farà amb d'altres àmbits –ensenyament, per exemple–, per compensar les pèrdues per les places privades que han quedat buides, i redueix la compensació per les places públiques buides del 100 al 85%.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

I a tot plegat s'hi suma el debat sobre la precarietat laboral dels cuidadors i com n'és de necessari dignificar les professions a l’entorn de la cura i del reconeixement social i laboral que mereixen totes aquestes professionals, majoritàriament dones. La necessitat inaplaçable –per urgent i de preservació de drets de les persones– de coordinació entre el sistema de salut d’atenció primària i sector residencial afrontant amb valentia i recursos suficients el que això comporta...

I la vida continua, perquè al contrari del que sembla, les residències estan plenes a vessar de vida, la vida que mereix ser viscuda amb tota dignitat fins el darrer sospir, la vida dels professionals que hi treballen, la vida dels gestors que intenten sobreviure a la precarietat, la dels familiars que necessiten també ser ajudats a sobreposar-se de la impotència de no poder oferir als seus éssers més estimats allò que consideren un dret i que avui és una mica més difícil d'assolir que abans de la maleïda pandèmia.