LA LLUITA CONTRA LA COVID

El coronavirus continua amb nosaltres, i tot pot empitjorar, però també millorar

Ha faltat visió global del problema, una aproximació que inclogui, a banda de la necessària resposta assistencial, la imprescindible prevenció

2
Es llegeix en minuts
El coronavirus continua amb nosaltres, i tot pot empitjorar, però també millorar

La profecia, tot i que no divina, s’ha complert. Desgraciadament. Des del director de l’OMS, el doctor Tedros Adhanom, fins als meus col·legues més pròxims ho havien advertit. Atès l’alt percentatge de persones susceptibles de patir la infecció (prop del 90-95% del conjunt de la població),el virus seguiria amb nosaltres fins que aparegués la vacuna. El que està passant ens fa sentir consternació, a més de ràbia, ja que l’esforç ha sigut immens, per part de tothom. Efectivament, després de l’èxit relatiu del juny, el que calia fer a continuació, segons recomanaven les agències nacionals i internacionals, i l’experiència pròpia, i la seva comparació amb el que feien altres països, no s’ha fet. Senzillament. No busquem culpables, busquem responsables, o més ben dit, irresponsables.

Una part dels ciutadans, la minoria que es veu, no ens confonguem, no ha seguit les indicacions de distància física necessària per impedir la propagació del virus, però les autoritats sanitàries no han actuat amb la diligència a què estan obligades. De manera evident, en l’enfortiment dels serveis de vigilància epidemiològica. Això és, una vegada aplanada la corba epidèmica gràcies a l’actuació dels professionals sanitaris, era el torn dels epidemiòlegs de camp per identificar i aïllar els casos i els seus contactes estrets en el termini més breu possible. Aïllar els brots i impedir la seva propagació. Era la tasca. Pensar que amb un centre de trucades era suficient és ignorar la dinàmica real d’una epidèmia en una població, fruit de les característiques biològiques del virus i dels processos socials en què estem immersos les persones.

Llavors, ¿què ens pot explicar aquest no fer el que tothom sabia que s’havia de fer? Contestar a aquesta pregunta és clau si no volem que això empitjori, que pot empitjorar. Una resposta que cal buscar fora dels passadissos i xafarderies de Palau, que només porta l’escuma bruta que arrosseguen els corrents profunds que ens porta aquesta crisi. La resposta sorgeix, segons la meva opinió, de lafalta de visió globaldel problema de salut que suposa la pandèmia de la Covid-19. Una visió global que inclogui, a més de la necessària resposta assistencialper atendre els malalts, la imprescindible prevencióper evitar que hi hagi més malalts.

Una fórmula gens fàcil

Notícies relacionades

Això exigeix entendre els processos socials que expliquen les relacions entre les persones, als barris i a les empreses. De les seves necessitats bàsiques. Afegir-hi la immigració irregular, com ha passat a Lleida. I actuar als llocs d’oci, transport i treball, que són els escenaris on la propagació del virus té més probabilitat de produir-se. Llocs tancats, amb contactes estrets i prolongats en el temps. Cal mantenir la distància física, preservant la proximitat social. Ja que necessitem, com respirar, relacionar-nos amb els altres. Una fórmula gens fàcil, però essencial per entendre i modificar el comportament de les persones.

Recórrer a l’autoresponsabilitat com a solució, i culpar les víctimes, no serveix de res. No és una opinió, és una evidència científica, a més de ser injust per a les víctimes. En definitiva, fa falta més salut pública,que ens ajudi a entendre la intersecció entre els fenòmens socials i biològics que donen lloc a pandèmies com la que estem patint. No hi ha cap altra manera per sortir del laberint. És urgent recuperar el lideratge institucional de la salut pública, que combini l’assistència i la prevenció, amb l’àmbit biològic i social. No tenim un minut per perdre.

Temes:

Coronavirus