¿Quin és el debat sobre les residències geriàtriques?

La setmana passada es va iniciar al Parlament el debat general sobre «la gestió de les residències per a persones grans i per a persones amb discapacitat durant la pandèmia de la Covid-19». Es tracta d’una decisió encertada i necessària ja que ha sigut a les residències de gent gran on s’han concentrat el major nombre de morts per aquesta causa.

És just destacar que en el debat parlamentari hi ha molts punts en els quals tots estem d’acord: coincidim que tots estem dolguts i espantats per tantes defuncions a les nostres residències i sabem que hem de mirar la realitat de cara i veure què ha passat. Comencem a estar també d’acord en alguns motius que han causat aquest drama: la falta inicial de material de protecció per als professionals, cosa que va propiciar un bon nombre de contagis als llocs on havia entrat el virus; la falta de proves diagnòstiques per a residents i professionals, que ens haguessin ajudat a prendre millors decisions i fer una bona gestió de l’aïllament; la falta de personal sanitari de la residència per atendre els malalts i també dels professionals de l’atenció primària de salut, i finalment, el col·lapse de l’atenció hospitalària en el moment àlgid de l’epidèmia, que va perjudicar especialment les persones més vulnerables que viuen a les nostres residències.

Probablement fins aquí és fàcil reconèixer que aquesta sèrie de problemes deriva d’una situació que mai havíem afrontat com a societat i que ens va agafar bastant desprevinguts. Amb aquesta incertesa ha sigut molt difícil prendre decisions i, sobretot, encertar-les. Aquests dies hem comprovat que el debat parlamentari ha sigut un espai on tots els grups polítics s’han dedicat a elaborar llargues llistes de propostes sobre com millorar l’atenció a la gent gran. Seria un exercici lloable si tot això no semblés un concurs d’idees o una carta als Reis Mags. Perquè el que preocupa és que moltes d’aquestes propostes ja fa molt de temps que són sobre la taula i que no són idees noves que ens sorprenguin o il·luminin les nostres dificultats actuals. En tot cas, només serien conseqüències de la inacció d’aquests últims anys.

Tenim un conjunt d’iniciatives que s’han volgut desenvolupar al llarg dels anys per afrontar molts d’aquests problemes latents: el PRODEP (programa per a l’impuls i l’ordenació de la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones amb dependència, 2010), la inacabada llei catalana de promoció de l’autonomia i atenció a la dependència, el PIAISS (Pla interdepartamental d’atenció i interacció social i sanitària, 2018) nombroses comissions, projectes pilot, taules tècniques, debats i estudis sobre la coordinació social i sanitària, el recent pla estratègic de serveis socials...  Segur que moltes idees que s’han presentat les podem trobar en molts d’aquests treballs que s’han concretat amb la participació de persones expertes en el tema.

Deures endarrerits

Quan ens preguntem per què algunes d’aquestes iniciatives no s’han portat endavant, molt sovint se’ns ha dit que el problema són els diners. Això ja ho vam entendre quan van començar les retallades, fins ara irreversibles. Però durant aquests anys hem comprès que tots els problemes no es poden justificar només per la falta de diners i que és una llàstima que la paràlisi per buscar alternatives sigui únicament per això. 

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Moltes propostes del debat parlamentari no són una carta als Reis, semblen més aviat una llista de deures endarrerits, de coses que no s’han fet per motius que sovint desconeixem o, si més no, lamentem. Si s’entengués així, seria més fàcil recuperar la feina ben feta, fruit de les aportacions de moltes persones que han cregut en la necessitat de tenir un sector d’atenció a la gent gran honrat, centrat en les persones, innovador i de qualitat.

Potser, llavors, en el debat s’hauria pogut reconèixer que estem dolguts i tristos no pels errors comesos i per la feina endarrerida sinó per les persones que han mort per culpa de la Covid-19, pels familiars i amics que no van poder acompanyar i acomiadar els seus éssers estimats, pels professionals que van patir una situació excepcional i la van afrontar amb tota la valentia i esforç que van poder, moltes vegades a costa de la seva salut o la dels seus familiars. I podríem començar a pensar, amb esperança, com superar aquesta crisi, com preparar-nos millor per prevenir nous brots i per estar agraïts per tot el que hem après tots junts. Tant de bo sigui així.