El deute de les empreses

Vull parlar d’un problema que no serà el més rellevant en els pròxims mesos o anys, però que, em sembla, no hem d’oblidar. A curt termini, les polítiques públiques s’estan dirigint a mantenir la recuperació tot el temps que sigui necessari, continuant amb les línies marcades des del principi: mantenir l’ocupació, permetre que els treballadors conservin la seva relació amb l’empresa, per no perdre el capital humà i organitzacional que tenim, i aconseguir una ràpida tornada als seus llocs de treball. Instruments per a això han sigut els ertos, la cobertura per l’Estat de part dels ingressos dels treballadors afectats i les polítiques de manteniment de la liquiditat de les empreses, mitjançant l’ajornament d’alguns pagaments i les garanties creditícies.

A l’espera de canvis importants

Encara tenim moltes incògnites sobre com serà l’estructura productiva d’aquí uns quants mesos, però, sens dubte, experimentarà canvis importants. Les cadenes de subministrament seran diferents, els béns demandats pels consumidors experimentaran canvis, les tecnologies continuaran alterant la demanda de treballadors de diferents qualificacions i sectors sencers, des de la restauració i el comerç local fins a l’hostaleria i l’educació, experimentaran canvis importants.

El problema al qual m’estic referint aquí és el dels canvis en la solvència de molts deutors, els ingressos dels quals es veuran afectats per la caiguda de la demanda i el bloqueig de la producció, pels diferents ritmes de la recuperació i, al final, per les diferents expectatives de creixement dels sectors. Les polítiques públiques han facilitat el crèdit en les primeres etapes i el Banc Central Europeu ha recolzat aquest crèdit amb tipus d’interès molt baixos i compres massives de deute públic i privat. D’aquesta manera han reduït la inevitable crisi de liquiditat, però, no, la de solvència, de manera que molts experts temen que, a mitjà termini, les xifres de morositat es multipliquin.

Una vegada més, els governs hauran de disposar-se a actuar en aquest terreny, quan la morositat afecti les institucions creditícies i la valoració dels actius financers. Un salvament massiu de les empreses amb dificultats suposaria mantenir-ne vives moltes de zombis, i així es perjudicaria la qualitat dels actius dels bancs, augmentaria indegudament el nivell del deute públic i es deterioraria la seva qualitat. Deixar les coses en mans dels tribunals significaria arrossegar el problema durant llargs anys, amb alts costos privats i socials i molta incertesa. D’altra banda, decidir a priori quines empreses són viables malgrat les seves dificultats financeres a curt termini i quines no ho són pot ser una decisió arbitrària.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No és fàcil resoldre aquest problema, però em sembla que les nostres escoles d’economistes tenen recursos per oferir solucions. S'haurà de comptar amb la participació del sector públic, que, ho vulguem o no, ja és un important creditor de les empreses amb dificultats, a partir de les seves polítiques d’ajuda i de les seves garanties al crèdit. El problema es complica per la necessitat de buscar feina per als que vagin a l’atur, probablement juntament amb programes de requalificació professional, cosa que implica el sector educatiu. I té una dimensió financera important, ja que les carteres de crèdits dubtosos ocuparan, durant uns quants anys, un buit important en l’actiu de moltes institucions financeres, fons i bancs d’inversió. Sense oblidar l’impacte que això pot tenir en l’estructura i valor del patrimoni de moltes famílies.

O sigui, un problema més per a aquestes taules de diàleg que han de formar-se entre el sector públic i el privat, tant empresarial com financer, i la societat civil. Un problema que s’anirà desenvolupant al llarg del temps, però al qual convé avançar-se, perquè és important per a l’estabilitat econòmica i la capacitat de recuperació de la crisi actual.