Fer-se un(a) Zorrilla

El 13 de febrer del 1837, José Zorrilla, als seus 19 anys, estava llegint a la Biblioteca Nacional. Pràcticament vivia allà, perquè s’estava calent, no com a les miserables golfes en les quals vivia. El seu amic Joaquín Massard li comenta la notícia: per primera vegada es donarà cristiana sepultura a un suïcida amb el beneplàcit eclesiàstic. Es tracta del famós periodista Mariano José Larra. «Escrigui vostè uns versos a Larra –li diu Massard–, jo els faria publicar en un diari i potser podrien valer alguna cosa».

Aquella mateixa nit, Zorrilla escriu unes rimes a marxes forçades. En el funeral de Larra, alguns llegeixen versos, Zorrilla s’hi apunta en l’últim moment, llegeix els seus i... ¡es posa a plorar!  Plora per homenatjar un home que ni tan sols havia vist mai, un escriptor «el talent del qual reconeixia però que no estava entre els meus més admirats». A partir de llavors, Zorrilla es converteix en un poeta famós.

Celebracions i brots

Dilluns passat, l’Osakidetxa (sanitat pública) d’Ordizia feia una crida als habitants de la població. S’havia detectat un rebrot de coronavirus. El punt d’inici se situava dissabte a la zona de bars. Així que l’Osakidetxa comminava tots aquells que haguessin anat dissabte de zuritos que es presentessin perquè els fessin un test.

Vaig llegir la notícia tornant d’una altra petita població basca, visitant la família i assistint a la repetició de les festes de Sant Pere (repetició perquè al seu dia no es van poder celebrar). Als bars, una turbamulta de joves (i no tan joves) cantaven abraçant-se els uns als altres.

Incomplir la distància

Dimecres: llegeixo que el pacient zero d’Ordizia està localitzat. Una reunió familiar massiva mantinguda en un bar va despertar les sospites dels investigadors. Estirant aquest fil, l’Osakidetxa va trobar un home que també va estar a la trobada familiar i que procedia de Lleida, on havia estat celebrant una altra trobada familiar massiva.

Durant aquests dies he vist com la distància social s’incomplia sistemàticament en bars, en xiringuitos, en terrasses i a la platja. És el consum, em diuen. Necessitem recuperar l’economia en un país que depèn del turisme i de l’hostaleria per viure. Així que era aquesta la raó per la qual l’Ertzaintza no es va presentar per tancar cap bar ni a les festes de San Pedro, ni a les festes d’Ordizia, ni a les terrasses del meu barri, Lavapiés, quan la distància social és ja una mera entelèquia.

Recordo un dels meus futurs examics, completament borratxo, perillosament a prop d’un desconegut amb qui intentava lligar tant sí com no en una d’aquestes terrasses. Espòiler: no ho va aconseguir. Tot seguit, el meu potencial examic se’n va anar a casa, on viu amb els seus pares de 70 i 76 anys.

Estupidesa i poca empatia

Però si creia jo que l’estupidesa i la falta de solidaritat i respecte humanes no tenien límits, les xarxes socials m’han vingut a demostrar que sempre hi ha un més enllà. Recentment va morir algú molt conegut al món editorial. Les xarxes es van omplir de micropoemes laudatoris, de gent que volia fer un Zorrilla. D’aspirants a poeta que jo sabia de primera mà que no l’havien conegut personalment (jo sí que l’havia conegut), intentant rendibilitzar la mort per trobar la fama.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tant si es tracta del que celebra un aniversari, com el que intenta lligar en una terrassa o el que intenta progressar a les xarxes: una cosa perillosa hi ha en el caràcter de la gent quan la brillantor de l’oportunitat enfosqueix el respecte per la mort.