El coronavirus, al casino

No sé si el maleït virus m’ha tornat paranoica o més novel·lera que de costum, però, què volen que els digui, se m’arruga l’espinada al reparar en una desconcertant coincidència entorn del nom de Gilead. Així es diuen tant la farmacèutica nord-americana que fabrica el Remdesivir, únic tractament contra la Covid-19 aprovat fins ara, com el territori imaginari que va inventar l’escriptora Margaret Atwood per a la seva novel·la ‘El conte de la serventa’. Sí, la República de Gilead, un lloc horrible, el país ultrareligiós, dictatorial i misogin en què presumptament es converteixen els Estats Units després d’un cop teocràtic. Quina concurrència esborronadora: Gilead.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Acorralat per la pèssima gestió de la pandèmia, la patacada econòmica i les protestes contra el racisme enquistat en les institucions nord-americanes, Donald Trump intenta ara, a cop de talonari, salvar algun moble de cara a les eleccions del novembre, per la qual cosa acaba de tancar un acord amb la companyia farmacèutica per acaparar tot el Remdesivir del juliol i el 90% de l’agost i el setembre. Una cosa semblant va ocórrer durant el punt àlgid de la crisi sanitària amb les mascaretes i els respiradors; tant tens, tant val la teva salut. Assegura Gilead que hi haurà estoc per a tothom perquè les seves fàbriques estan augmentat la producció a marxes forçades. Però ¿seran els mateixos paràmetres de qualitat? ¿I quin preu pagarem? ¿Més de 2.000 euros per tractament? Si això succeeix amb un antiviral que escurça els dies d’ingrés hospitalari però no cura, ¿què ocorrerà quan es descobreixi una vacuna efectiva? L’accés universal a la sanitat, convertit en una fitxa de casino; facin joc, senyors, no va més. Tretze senar i negre.

Mentrestant, el virus va fent de les seves amb rebrots aquí i allà, sobretot entre els més vulnerables, els temporers de la fruita, els treballadors precaris de la indústria càrnia, les residències d’avis, els albergs... ¿Algú s’ha pres la molèstia de preguntar-se per què? La distopia ja habita entre nosaltres.