Plaf, en pròpia porta

Tot està clar. Ara ja sabem on va anar l’enèrgic i deseixelebrat rebuig que va fer Bartomeu, pilota cap amunt, quan va substituir Ernesto Valverde. La pilota ha caigut, però marcant un gol en pròpia porta. Són coses que passen. ¿Un accident? Aquest tipus de coses no sempre resulten ser un accident.

Si fa diversos anys que fas fitxatges inadequats, si fas confiança a una direcció tècnica poc consistent, si actues amb escassa previsió respecte al desgast i envelliment de la plantilla, ¿ho pots anomenar accident? Si el relleu és un entrenador il·lusionat amb el cruyffisme –com jo amb la pau al món– però sense experiències reals exitoses, la possibilitat que el mal rebuig accidental sigui una passada gloriosa és molt petita.

Molts temíem que tot el pla d’aquell moment d’emprenyament de Bartomeu fos que la flauta sonés i Messi ens fes un altre miracle. Però en els temps que corren els millors miracles només arriben quan es pensa amb talent i es treballa molt, bé i amb coherència.

El declivi de Messi

Els que pensen bé saben (ja els ho he dit diverses vegades) que aquest any Messi continua sent el millor jugador del món, però ha iniciat el declivi. Perd més pilotes que mai i encerta menys que abans en els xuts a porta. Ell sol no pot fer campió el Barça. Necessita tenir al voltant seu més equip que abans i això no existeix; necessita a la banqueta un estrateg amb més finezza i en  la transició Valverde-Setién això ha decrescut. Però té un altre problema: la seva societat combinatòria ofensiva amb Luis Suárez ha de deixar de ser impermeable als altres i acollir de veritat/de veritat algun davanter més.

El rebuig de fet a intentar integrar plenament  Coutinho, Dembélé i Griezmann ha sigut un verí que ha apagat la solvència atacant d’abans, amb Messi més jove i més dinàmic, i Suárez més jove i més àgil.

Suárez encara és un golejador excepcional, però no protagonitza grans diferències operatives quan l’equip ha de mostrar instints criminals. Crec que després de la pandèmia Messi s’ha adonat de dues coses. La primera, que li convenen acompanyants amb més mobilitat. A més de Jordi Alba se l’ha vist més ben acompanyat amb Semedo, Riqui Puig i Ansu Fati  que amb Busquets, Sergi Roberto, Arthur i Rakitic. La segona, que si encara vol grans títols i grans premis individuals, s’equivoca al renovar. Ni Setién és l’entrenador idoni ni Bartomeu (i els seus rebutjos histèrics que acaben en gol a pròpia porta) el president que li convé.

Estiu horrorós

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És horrible pensar en aquestes coses quan el Barça encara podria guanyar la Champions, però sabem que pràcticament no està al seu abast. Necessitaria millorar en joc i ànim, i de forma especial necessitaria tenir un VAR i uns àrbitres com els que han acompanyat el Reial Madrid en tots i cadascun dels partits d’aquesta fase final de la temporada. En lloc d’això, sospitem que ens ve un estiu barcelonista horrorós abans d’aquella temporada residual i agònica que li queda a Bartomeu a la presidència. Caldria canviar el tècnic, una part de l’equip, els plantejaments econòmics del club i les desestabilitzacions prèvies a la futura campanya electoral. Per no tenir, el Barça ni tan sols té un president que pugui arbitrar tranquil·lament amb credibilitat la seva pròpia successió.

El paral·lelisme amb la política interior catalana és patent ja que Bartomeu és com una Laura Borràs vulneradora de la regla de no fragmentar capritxosament els contractes, i això és l’últim que ens faltava per veure.