25 d’oct 2020

Anar al contingut

PERIFÈRICS I CONSUMIBLES

Anodinno i Inanne, crítics

Anodinno i Inanne, crítics

Javier García Rodríguez

Anodinno García és un d’aquests crítics pedants i verinosos que escriuen agitant les seves ales de colibrí, segons s’explica als cenacles que freqüenta. Compra suc embotellat per no ennuegar-se amb la polpa de la taronja acabada d’esprémer. Se’n fa creus davant tot el que és nou, té pocs llums, topa de cara contra la realitat, no s’atura als encreuaments. Anodinno García colpeja sobre la seva pagineta amb tecles uniformes sense sortir-se de la línia ni de la pauta. Perquè és un fill de la pauta, sí. Sopa només en llocs de menjar ràpid i retira el cogombret de la seva hamburguesa perquè no li faci –més– olor l’alè. El van deslletar massa aviat, probablement. Col·loca la lupa al lloc exacte on un ‘rayo de sol’ (oh, oh, oh) pugui incendiar el llibre que critica. Pontifica metòdic en qualsevol situació tot i que no l’hi demanin. 

Góngora comparava els crítics pedants i verinosos amb els gossos petits que lladren molt al foraster

Inanne Higgä-Hartibourgh és una crítica literària d’origen vagament septentrional a qui li importa un rave ser equànime. Es va afiliar a la bandada pedant i verinosa, i, des d’aleshores, afila l’ullal i puja al carro dels demolidors sempre que pot. De ressenya viperina i sàdica, es mou bé en xarxes i en mems. Inanne Higgä-Hartibourgh va a botigues de moda a emprovar-se roba que després mai compra. Es vacuna cada any tres vegades de la grip i diu a qui vulgui escoltar-la que de nena va patir tos ferina. Fa videoresenyes de llibres regulars plenes de tòpics que complementa amb insolències i mostres de pel·lícula porno. Ha estudiat tres carreres i un màster de l’univers, i té ‘dograduadoehcolá’ per la Chiquitistán University. Va fer pràctiques a la redacció de la revista ‘Pronto’.

Quan penso en els crítics pedants i verinosos, recordo Góngora. No perquè ell ho fos, que també, sinó pel conegut sonet que, el 1615, va dedicar a aquells que havien atacat el seu ‘Polifemo’. El cordovès, tan torero, els compara amb aquests gossos petits que lladren molt al foraster. Els crítics pedants es personifiquen en «Rígido un bachiller, otro severo, / crítica turba al fin, si no pigmea» que «su diente afila y su veneno emplea». Avorrit que aquests Anodinnos i aquestes Inannes de la seva època no volguessin entendre’l i no sabessin valorar-lo (o viceversa), Góngora els regala, molt liberal ell, dues metafòriques ventositats del ciclop Polifem.