La incerta Catalunya postpandèmica

¿Com li anirà a Catalunya en aquesta etapa postpandèmica? ¿S’orientarà el Govern de Quim Torra a atendre de manera prioritària la gravíssima crisi social, econòmica i industrial que està a punt d’arribar, o el seu únic objectiu serà seguir el procés i mantenir-se en el poder? ¿Haurem après alguna cosa d’aquesta experiència dramàtica que ens porti ara a deixar enrere la confrontació divisiva per afavorir un nou contracte social i polític imprescindible per afrontar amb èxit aquestes noves crisis?

Existeix la creença que les grans catàstrofes fomenten la solidaritat, la convivència amb els altres i l’acord polític. Però les disciplines que estudien el comportament humà no donen gaire recolzament a aquesta creença. Al contrari, la teoria dels «biaixos de confirmació» afirma que els humans utilitzem les noves situacions per reafirmar-nos en les nostres creences i conductes, encara que la nova informació les contradigui.

Biaixos de confirmació

Algunes paraules («Ara farem la presa») i accions que hem vist en aquests primers dies postpandèmics em fan pensar que la conducta de Torra està orientada més pels «biaixos de confirmació» que per les lliçons que s’han d’extreure d’aquesta crisi sanitària. Crec que poques coses canviaran, almenys fins a les eleccions.

Torra no va tardar ni 24 hores després del final de la fase d’alarma a acordar que les regions sanitàries de Lleida i de l’àrea metropolitana de Barcelona passessin directament de la fase 2 al desconfinament, sense haver estat un temps prudencial en la fase 3. Veure que les altres dues nacionalitats històriques, Galícia i el País Basc, s’avançaven a Catalunya possiblement va ser una poderosa motivació per prendre aquesta decisió. 

A més, ha decidit fer recaure el control de la pandèmia en la responsabilitat individual dels catalans (acompanyada de recomanacions genèriques com ara mantenir la distància social, la higiene regular de les mans i l’ús de mascaretes) més que en la llei. Aquesta inhibició és una conducta irresponsable, atesa l’elevada probabilitat de rebrots del virus.

Dues explicacions

¿A què respon aquesta inhibició política de Torra? Hi ha dues possibles explicacions. Una és, simplement, la incompetència. La incapacitat per gestionar el porta a inhibir-se. Es va manifestar, per exemple, en la falta de resolució per dirigir els serveis sanitaris, de salut i de cures de gent gran. La sort per a nosaltres va ser que les grans unitats hospitalàries del país van prendre el comandament de la situació i van actuar amb autonomia operativa, buscant pel seu compte recursos i solucions a les nombroses urgències que va plantejar la pandèmia.

Un altre exemple és la incapacitat per gestionar la crisi sanitària a les escoles. Haurien d’haver sigut la prioritat a l’hora de reobrir la societat i l’economia. No obstant, serà l’últim que s’obri a Catalunya. El contraexemple és el cas del País Basc.

Però hi ha una altra explicació, que no exclou la de la incompetència, sinó que és complementària. És l’excepcionalisme que practica una part del sobiranisme. La idea que els catalans són els millors en tot. L’excessiva confiança i fe en les capacitats del país per ser els primers. Aquest excepcionalisme és més un estat mental que una realitat. Però, en tot cas, és un pensament il·lusori molt potent en la ment d’alguns dirigents sobiranistes. Explica, per exemple, la sorprenent afirmació que «Si fóssim independents, no hi hauria hagut morts». De res val que les dades ens diguin que a tots els països del món hi ha hagut morts, l’excepcionalisme porta a sostenir afirmacions absurdes com aquesta.

La pandèmia ens ha ensenyat que el Govern de Torra té les prioritats equivocades. Aquesta situació és d’altíssim risc, perquè li impedirà veure i afrontar la crisi social, econòmica i industrial que ens cau al damunt. Ara el risc és que es transformi en una comunitat empobrida per falta de rellevància política i capacitat del Govern per negociar situacions com la de Nissan.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No crec que Torra i els partits que continuen defensant l’unilateralisme siguin capaços de canviar les seves prioritats. Per això, més que perseguir la «taula de negociació» amb el Govern de Pedro Sánchez, penso que a ERC li aniria millor forçar la convocatòria d’eleccions. La crisi social i econòmica recaurà especialment sobre les àrees que ara gestiona.

Les eleccions són necessàries per construir un nou contracte social i polític que ens permeti afrontar amb èxit aquesta triple crisi social, econòmica i industrial que tenim al davant. Altrament, la incertesa s’apropiarà de la Catalunya postpandèmica.