Ningú se salva de l'embolic

L’informe de l’FMI, que situa Espanya com la més damnificada entre les economies avançades, ha despertat totes les alarmes. Així, ens atorga una caiguda del 12,8%, idèntic percentatge que per a Itàlia i pràcticament el mateix que per a França, un 12,5%. Per la seva part, el Regne Unit cau un 10,2% i Alemanya, un 7,8%, lleugerament inferior al 8% previst per als EUA. De les dades, el més sorprenent no és tant la caiguda d’Espanya i Itàlia com que França s’enfonsi en una proporció similar, i la resta de països ho facin de manera també contundent.  

Fa escassament un mes, el Governador del Banc d’Espanya ja va anunciar que la caiguda del nostre PIB no baixaria del 6,6%, i podria arribar a un 13,6%. El marge era molt ampli, ja que depeníem de factors que, en les setmanes transcorregudes des de la seva intervenció, ens han anat a la contra. Així, un desconfinament carregat d’incerteses sanitàries, i la inexorable propagació del virus pel conjunt de la Unió Europea, els EUA i l’Amèrica Llatina.

Això comporta una destrossa per al sector turístic, que representa prop d’un 15% del nostre PIB, i que ja dona l’any 2020 pràcticament per perdut, alhora que un cop molt dur per a les exportacions als nostres principals mercats exteriors. A més, es contreu la demanda interna, per part d’una ciutadania temorosa del que pugui passar amb l’evolució del virus i l’economia. 

Així les coses, la qüestió és com sortim d’aquesta, i no hi ha dubte que el protagonisme correspon als poders públics, ja que només ells poden dissenyar polítiques, injectar liquiditat i subministrar ajuda directa a empreses i ciutadans.

Espanya pateix la gran limitació del seu ja elevat deute públic que, igual com França, s’acosta al 100% del PIB, encara lluny del 130% d’Itàlia. Però, a més, malgrat la traça del Banc Central Europeu en el seu àmbit d’actuació, els imprescindibles ajuts directes depenen de la voluntat dels països de la zona euro, i les dificultats són enormes. Subministrar 750.000 milions d’euros en forma d’ajuda directa als països més afectats per la Covid-19 va en la bona direcció, però resultarà insuficient i arribarà tard.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

I també a la política correspon entendre que en els pròxims anys l’única prioritat és reconstruir l’economia i evitar un esclat social, per al qual es donen totes les condicions, començant per un atur que pot abastar sis milions de persones. Lamentablement, aquesta consciència no arriba a tots els partits, que continuen entossudits en la demolició de l’adversari. La bona notícia és l’entesa entre sindicats i patronals, a la qual s’hauria d’afegir un compromís radical de les grans companyies amb l’ocupació.

La dada més nova que ens aporta l’FMI és que el cop serà molt dur per a tot Europa i Amèrica. Així, ens en sortim tots, o l’enfonsament serà generalitzat. També per a aquells països de la UE que, pels seus comptes públics sanejats, se senten al marge d’un embolic que, com el virus, no sap de fronteres.