El misteri de les dones minvants

Tant és que tinguin milions de fans que les admirin de manera incondicional, tal com són, autèntiques i diferents. O que cridin l’atenció precisament per no sotmetre’s als cànons dictatorials imperants i ens demostrin així que es pot ser rica, famosa, guapa i feliç amb un cos no normatiu. És trist i decebedor veure que les pressions poden doblegar tantes dones, totes les dones, fins i tot les que tenen la vida resolta des de tots els punts de vista. Si l'Adele o la Beyoncé se senten obligades a claudicar davant els dogmes corporals, elles que tenen quantitats ingents de diners al compte corrent, que gaudeixen del privilegi de poder fer allò que els doni exactament la gana, ¿què ens queda a la resta de simples mortals?

Engranatges de dominació

I és que per molt amunt que s’estigui en la jerarquia social, els engranatges de dominació no es desactiven ni que siguis una de les cantants més importants del teu temps. Perquè són dones i a les dones no se’ns perdona que sortim de la ratlla, encara menys encara quan es tracta d’estrelles ‘mainstream’ que serveixen d’exemple per a la resta, quan en elles s’hi encarnen els requisits per ser una dona dona. Qui no estigui disposada a encabir-se dins el motlle estret de l’estètica actual ja pot acomiadar-se de bona part dels avantatges que dona consentir la pròpia submissió. El de les dones mediàtiques que es van aprimant davant dels nostres ulls com si les càmeres les xuclessin és un cas tristament habitual. Veiem una presentadora de televisió que salta a la vista no per estar grassa, sinó per no estar tan extremadament prima com la resta de les seves col·legues, resulta especialment agradable a la vista precisament perquè no provoca l'angúnia d’un cos malalt en pantalla, però no triga gaire a començar a canviar per assimilar-se al model imperant.

M’imagino que no deu ser fàcil resistir en la pròpia corporeïtat en un entorn tan competitiu i amb els ulls de milions d’espectadors escrutant-te, però és trist veure com les dones minven, és trist observar en directe la renúncia, l’esforç i el sacrifici, l’alienació de no poder ser tu mateixa i voler-te convertir en una altra. Encara que siguis una professional de primera, encara que tinguis milions de persones que et segueixin i admiren la teva feina, encara que resultis simpàtica, carismàtica i guapa per a molts dels qui et veuen. Només cal donar un cop de vista a totes les cadenes de televisió per desprendre'n una conclusió certament sorprenent: a dia d'avui sembla ser que no hi ha dones grasses, ni tan sols una mica per sobre d'un pes que no ratlli la patologia, que siguin prou bones professionals com per aparèixer en pantalla.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les dones que se’ns presenten com a exemplars s’han diversificat enormement en els últims temps: poden ser negres o asiàtiques, poden portar un mocador al cap o tenir vitiligen, fins i tot poden haver nascut biològicament homes. Les dones dones a dia d’avui ho poden ser tot excepte grasses. És a dir, el que no es perdona mai mai és la insurrecció, la rebel·lió contra les estructures de l’opressió estètica.

Però Adele, tal com s'ha afanyat a dir la seva metge, no s’ha aprimat perquè li importi el físic, tothom sap que és perquè ha decidit cuidar-se. Cuidar-se és la nova coartada, perfecta en temps d’epidèmia d’obesitat i malalties cardiovasculars, per amagar una altra epidèmia, la dels trastorns alimentaris, autèntica hidra de set caps amb una sorprenent capacitat d’adaptació. Si les models dels 90 estaven estupendes perquè bevien molta aigua, ara qualsevol que experimenti un canvi dràstic de la seva anatomia és algú que es cuida i que no sent cap, absolutament cap mena de pressió estètica sobre el seu cos.