Demopandèmia

A les empreses parlem de tendències abans de prendre decisions dràstiques. Doncs bé, si la natalitat fos una companyia estaria tancada. ¿És una tendència pàtria? Negatiu. És universal i comença a afectar fins i tot els països que millor comportament demostraven, com els nòrdics, i que en canvi, té una gran excepció, la del continent africà, on la població creix a un ritme que preveu la duplicació el 2050, cosa que generarà 2.500 milions de persones, amb totes i cada una de les seves conseqüències.

Però anem al cas espanyol. Entre els meus referents compto amb Alejandro Macarrón, director general de la Fundación Renacimiento Demográfico. I li sento dir horroritzada que al nostre país ha tornat a enfonsar-se la natalitat. De fet, el 2019 s’ha rebaixat en un 3,5% el nombre de naixements totals (31% des del 2008) i en un 5,3% el de mares oriündes, que només tenen 1,17 fills. Vaja, jo en tinc dos, la meva filla, ídem; els meus germans i germana, tres..., però és el de sempre, que l’estadística va per barris, en aquest cas per províncies, de manera que les asturianes són les que menys fills tenen, que no arriben ni a l’únic (0,92), i les que més, les murcianes..., ¿la calor, la pluja..., culpables? Ni això, ni la latitud sud, ja que les segones menys fecundes són les canàries (0,98).

Sabem que la taxa sostenible se situa en el 2. Aquest és el nombre de fills que facilitaria el recanvi poblacional, que evitaria l’envelliment de la població. Amb aquest nombre tindríem un país més jove, amb el que la joventut significa, de força, de vitalitat, de capacitat per a la innovació. Amb menys d’un fill aquest somni es converteix en difícil d’arribar-hi. Avui, en plena crisi del coronavirus, ens preguntem quin efecte tindrà sobre la fecunditat. S’ha comparat la seva devastació amb la d’una guerra. Doncs no entreu en pànic, que la contesa és anterior a la Covid: de fet, el 1939, en una Espanya amb 20 milions menys d’habitants i més que perjudicada, van néixer 422.000 nens. ¿He dit ja quants en van néixer el 2019?: 360.000. Sense comentaris. Sí, un més, també històric. En la mal anomenada grip espanyola, el 1919, van caure menys els naixements (un 4,4%) que el 2019 els de mares espanyoles (5,3%). Vaja, que ho miris per on ho miris no hi ha per on agafar-nos.

Polítiques i recerca

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Millor mirar-ho, i des de tots els angles. I aquí no hi ha partits que valguin. Les polítiques, sí. La recerca, també. Seriosa. Algú ha de posar el cascavell al gat. Si no, fins i tot el consum canviarà en un futur, hi haurà productes sense sentit, escoles tancades, editorials nínxol, marques en perill d’extinció, per posar una mica d’humor a un tema que no té ni mica de gràcia i que com Macarrón diu requereix, a més, dosis ingents d’empatia social. Perquè tampoc es poden imposar fills, edat de parir, menys encara condicions. I no obstant, s’han de veure els obstacles, els econòmics, els preus de les cases, la falta de guarderies, la lleugeresa al parlar de conciliació i les mínimes mesures per aconseguir-la. Sí, el teletreball pot ser que hi ajudi..., però hi ha pares que es pregunten si tenir el nen o la nena en el lleuger equilibri d’uns braços que intenten teclejar l’ordinador.

Gairebé tots els camins ens condueixen no a Roma sinó a l’educació. Els qui em coneixen saben que permanentment m’hi remunto com a arrel de molts problemes, però també de les solucions. Potser n’hi hauria prou amb una simple campanya que parteixi de les escoles, dels llibres infantils, dels textos que es manegen en la primària (després, gairebé sempre és tard) sobre la bondat de tenir fills. Menys protocol i més patates, vaja. Menys ‘parole’ i més valors. ‘Valore’, ‘valore’, ‘valore’...