Ertos, flexibilitat i negociació

Una mesura implementada a gran escala a Espanya i, amb matisos diversos, als països més afectats per la Covid-19. Des de l’inici de l’estat d’alarma, ha demostrat tot el seu sentit, ja que ha permès romandre actives prop de 3,5 milions de persones els llocs de treball de les quals, igual com les seves vides, es van confinar. 

I amb els seus llocs de treball, succeeix com amb la seva llibertat, que es recupera, però d’aquella manera. Les persones, amb mascareta, mantenint les distàncies i amb una ampolleta de gel alcohòlic a la butxaca, i depenent de l’edat i factor de risc de cada ciutadà. Per a l’ocupació, també depèn. En certs sectors l’activitat s’ha mantingut, i fins i tot augmentat, durant la crisi sanitària, mentre que en d’altres ha disminuït o paralitzat. I entre aquestes últimes, no tots els sectors tenen les mateixes perspectives. 

L’arrel del problema

En aquesta multiplicació de circumstàncies específiques rau el problema, com adequar l’extensió dels ertos a les necessitats reals de cada sector, per no parlar de subsector i, fins i tot, empresa. Gairebé res. 

Entre els més afectats directament per la pandèmia de coronavirus destaca el sector hoteler per la seva radical paralització que, també, és exemple paradigmàtic de la dificultat per avançar en el desconfinament. El somni dels seus empresaris i empleats seria reobrir en la seva totalitat el dia després de la mort del virus. Però aquí segueix. Així, no és tasca senzilla reobrir els hotels, recuperant l’ocupació, amb els riscos no només d’una demanda imprevisible, sinó que, a més, qualsevol indici de rebrot del virus pot portar a un nou tancament.

Aquesta és l’arrel del problema, no som davant d’una qüestió amb respostes binàries, perquè qui marca el ritme és la personalitat tan erràtica d’un maleït virus que es resisteix a desaparèixer i encara té desconcertat el món científic.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Així les coses, dues consideracions finals. La primera, armar-nos de paciència i negociar per entendre i atendre, amb rapidesa i equitat, les necessitats del teixit productiu. La gran prioritat és mantenir activitat i ocupació. Amb dos criteris bàsics, estimular les empreses per incorporar els seus empleats, garantint-los que, davant de caigudes de la demanda, per falta de resposta del sector o eventuals rebrots, es recuperarà la figura de l’erto o similar.

La segona, tot i que no sigui la prioritat del moment, hauríem d’aprofitar el bon clima entre patronals i sindicats per atrevir-nos a innovar en el mercat laboral i, per exemple, aprendre de fórmules que combinen treball a temps parcial i subsidi públic complementari en situacions de crisi. Tenim Alemanya, i el seu famós ‘kurzarbeit’, d’exemple. De temps n’hi haurà, per a això. De moment, benvinguda la nova ampliació dels ertos.