DISTURBIS RACIALS

Una malaltia moral

El racisme continua sent un ingredient divisiu determinant als EUA, però cap president havia gosat gestionar una xacra com aquesta amb les arts desafiadores de Trump

2
Es llegeix en minuts
coche2ok

coche2ok

L’agreujament i la generalització de les protestes als Estats Units arran de la mort a Minneapolis de George Floyd situen el país en una problemàtica social amb un precedent que hauríem de buscar potser en el trencament que va suposar l’assassinat de Martin Luther King el 1968. Si en aquella ocasió el motiu que va activar les manifestacions va ser la desaparició del líder més important que ha tingut la comunitat negra, avui és el dramàtic final d’un ciutadà anònim el que ha fet prendre la flama, però la raó profunda del que succeeix és la mateixa: la indignació d’una minoria massa vegades sotmesa i farta de les arbitrarietats racistes de polítics i agents de l’ordre. La gran diferència entre 1968 i ara és que abans cap president havia gosat gestionar una xacra com aquesta amb les arts desafiadores de Donald Trump.

Quan Elie Mystal, reputada analista d’afers judicials al setmanari ‘The Nation’, dona per descomptat que l’única explicació al comportament dels agents de Minneapolis és que «a l’Amèrica blanca –almenys a una part, es pot matisar– li agraden els policies assassins», no fa més que recollir una impressió molt estesa entre la població negra. Quan el president amenaça els manifestants de Minneapolis amb la repressió a trets, no fa més que reforçar la impressió que el llast del racisme és allà com a ingredient divisiu determinant, com un mur d’odis que impedeix l’articulació d’una societat cohesionada. Quan franges significatives de la comunitat blanca se senten còmodes amb l’agressivitat de la Casa Blanca, només es pot concloure que la malaltia que mina la moral pública als Estats Units és molt més greu del que la vida quotidiana en algunes grans ciutats dona a entendre.

Notícies relacionades

Si no fos així, si la malaltia fos només passatgera i controlable, és dubtós que Trump reaccionés de males maneres l’any electoral. Si ho fa és perquè ell i el seu entorn estan convençuts que la política del gran garrot aplicada als problemes interns és del gust de la seva feligresia. Si hi hagués una altra impressió, la presidència hauria multiplicat les disculpes, els gestos adolorits i el dol, però aquest no és el cas: el que és procedent és acusar l’extrema esquerra de les mobilitzacions en marxa, tot i que n’hi ha prou amb seguir les xarxes socials per comprovar que la protesta és transversal.

S’haurien de percebre en l’encadenament d’errors presidencials de les últimes setmanes, des de la passivitat davant de la pandèmia fins a la reacció a la mort de George Floyd, els pitjors presagis per a la pretensió de Trump d’aconseguir la reelecció al novembre, però no és així. Flota en l’ambient intoxicat per un president impredictible la sensació que, malgrat tot, pot renovar mandat encara que els grans mitjans deixin al descobert tots els dies el tast del personatge. I aquest és també un senyal gens menyspreable de fins a quin punt és profunda la fractura social i la vigència del racisme.