Polítics assenyalant periodistes

Fa uns dies, com que no els va agradar el reportatge que ‘El País’ va fer de la seva manifestació motoritzada, van publicar la foto de l’autor amb l’excusa que anava sense mascareta. I no són els únics: la setmana anterior havia sigut Pablo Echenique el que mostrava la foto d’un col·laborador de ‘OkDiario’ i el titllada de «sicari mediàtic».

Veureu: jo no soc en absolut corporativista. Que els polítics tinguin una mala opinió d’alguns professionals està molt justificat: de fet, una part de la premsa fa un treball tan espantós i enredaire com els habitants del Congrés. Hi ha línies editorials que recorden més la premsa esportiva que la que abans s’anomenava seriosa, i a gairebé totes les capçaleres proliferen firmes de guerrilla que es beneficien de la crispació social.

Es confon l’empresa amb el professional

Quan la premsa acostuma la ciutadania a un periodisme fanàtic, no és just plorar si un seguidor acaba clavant-te un cop d’ampolla. Però el problema és que les hordes –i a Catalunya ho sabem molt bé– no distingeixen entre el logotip del micròfon i la persona que el té a la mà. S’acaba atacant el periodista com si fos la seva empresa, i després passa el que passa. En les manifestacions de Vox es van veure insults i cops. Va rebre fins i tot el de ‘La Razón’.

No fa gaire temps, els polítics espanyols mantenien el decòrum en aquest sentit. Molts detestaven la premsa, però observaven certes normes d’etiqueta. El polític atacava el periodista als despatxos, fins i tot en demanava el cap, però en públic semblava que negar-li la paraula en una roda de premsa fos el senyal més visible d’hostilitat. Però aquest ‘savoir faire’ se’n va anar a fer punyetes amb les tertúlies de la tele i les xarxes. Com deia fa poc la veterana Lucía Méndez, en aquests àmbits s’ha acabat confonent el polític i l’informador.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Polítics i periodistes van començar tutejant-se i avui ningú sap on ha de seure. No passa només a Espanya. Cada setmana Donald Trump protagonitza diversos enfrontaments amb els reporters i els deixa com un drap brut a Twitter. Les seves rodes de premsa s’han convertit en duels que es viralitzen, però un grapat de cotorres amb micròfon no té la força d’un president, per més que alguna pugui clavar-li alguna cleca. No són al mateix nivell.

Si això s’oblida i el polític ataca el periodista com un igual, hem fet un pas més cap a la tirania. Pot ser que sigui el periodisme qui ha de donar un pas enrere, no ho sé. Potser: allunyar-se de les desitjables trinxeres que excaven els populistes i que no són res més que la tomba de la credibilitat de la professió i una ensopegada per al dret del ciutadà a una informació veraç.