06 jul 2020

Anar al contingut

Editorial

Un ingrés mínim imprescindible

DAVID CASTRO

Un ingrés mínim imprescindible

El Consell de Ministres acaba d’aprovar una de les mesures més esperades de les contingudes en el programa del Govern de coalició PSOE-Unides Podem: l’ingrés mínim vital. Aquesta prestació, inèdita en la història d’Espanya, es preveia aprovar-la i implantar-la a poc a poc durant els quatre anys de legislatura, però la crisi econòmica i social provocada per la pandèmia del coronavirus ha fet que s’accelerés la seva posada en marxa perquè cada vegada era més urgent i necessària. Malgrat alguna pugna entre els dos sectors del Govern, s’ha aprovat amb diligència i amb prou reflexió perquè es converteixi en una bona mesura estructural de lluita contra la pobresa.

Espanya era pràcticament l’únic país de la Unió Europea (UE) que encara no disposava d’un ingrés mínim vital d’àmbit estatal. Sí que el tenien les comunitats autònomes, però amb una quantia baixa, una extensió limitada (uns 300.000 beneficiaris en total) i grans desigualtats entre si, i es donava el cas que mentre al País Basc un 70% dels possibles aspirants l’ingressaven, el percentatge no passava del 2% a Andalusia o a Castella-la Manxa. Ara, es calcula que tindran dret a la prestació 850.000 famílies, amb la qual cosa podran sortir de la situació de pobresa uns 2,3 milions de persones. La pobresa a Espanya, quarta economia de la UE, arriba a xifres desproporcionades: 12,3 milions (el 26,1% de la població) estan en risc de pobresa o exclusió social, la setena taxa de pobresa més alta de la UE, mentre que la pobresa més greu s’eleva al 12,4% quan la mitjana de la UE és del 6,9%.

No fa falta donar més xifres per veure que «aquest nou dret social», com l’ha anomenat Pablo Iglesias, era ineludible. Serà aplicable des de l’1 de juny, amb caràcter retroactiu des d’aquesta data si s’hi accedeix més endavant, amb una quantia que anirà des dels 462 euros mensuals (per a una persona) fins als 1.015 euros (per a una unitat familiar de cinc membres) i compatible amb les rendes mínimes existents a les comunitats autònomes, que podran mantenir les seves actuals prestacions amb fons propis. La idea és que tots els espanyols que mereixin la prestació siguin atesos per igual i que després les autonomies decideixin si n’augmenten la quantia o la integren a l’estatal.

Aquesta compatibilitat és lògica, així com la que permet compartir l’ingrés mínim vital amb una feina. Però també encertadament s’estableixen incentius perquè els potencials beneficiaris no considerin més rendible rebutjar una ocupació pel temor de perdre part de la prestació. En aquest sentit, han sigut molt desafortunades les opinions de la jerarquia catòlica i d’altres sectors expressant reticències davant de l’ingrés mínim vital perquè temen que estimuli el rebuig de la feina i es converteixi en un refugi de ganduls, per dir-ho de forma brutal. Entre altres raons perquè la prestació, tot i que d’una quantia raonable, no és tan alta com per desincentivar la recerca d’una ocupació.

Es calcula que el cost per a l’Estat de l’ingrés mínim vital serà d’uns 3.000 milions anuals, quan les necessitats de recursos públics estan desbordades. Queda per dilucidar si la gestió, en principi a càrrec de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, pot ser traspassada a les comunitats autònomes, com ja reclama, per exemple, la Comunitat Valenciana. Ja hi ha un pacte per transferir-la a Euskadi i Navarra a causa del règim foral mitjançant el qual recapten els impostos. Catalunya, on la renda garantida de ciutadania afecta només unes 128.000 persones, amb una despesa de 378 milions, haurà de decidir com integra aquesta prestació a l’estatal. Però el cert és que per a les famílies més vulnerables, que ja necessitaven aquest ingrés arran de la crisi del 2008, ara es convertirà en una ajuda estructural imprescindible davant de la recessió que s’acosta a causa de les conseqüències de la pandèmia de la Covid-19.