Desconfiances i recels europeus

¿En què es concreta la desconfiança? Essencialment, en el fet que les economies segona, tercera i quarta de la UE, potencials beneficiàries primeres de l’ajuda europea, tardin a reaccionar, requereixin respiració assistida molt prolongada del Banc Central Europeu (BCE) perquè no es desboquin les primes de risc i, finalment, amb major o menor intensitat, el problema es faci extensiu als que ara no el tenen. Per als adversaris de tot fons no reemborsable, amb prou feines és una garantia que el seu finançament depengui del pressupost europeu; el sistema els sembla massa semblant a la mutualització del deute, reclamat per Espanya i altres socis.

La proposta de la Comissió –-500.000 milions no reemborsables i 250.000 milions en forma de préstecs– pot ser acceptable per als europeistes sense fissures, però pot alterar el pols al front frugal, guardià de l’ortodòxia. Tal reacció cal fer-la extensiva a diversos ministres del Govern d’Angela Merkel,que entenen que el sistema de subvencions s’ha de limitar a l’economia nacional i que, per als socis europeus més perjudicats per la pandèmia, el millor tractament és l’austeritat i els crèdits condicionats. Per a tots ells, qualsevol heterodòxia resulta sospitosa.

El cas és que la tempesta creix i dona peu a la gran pregunta: si ara no és factible la solidaritat europea, ¿quan ho serà? Si la correcció dels desequilibris econòmics queda fora de la construcció d’una certa identitat europea,¿quin pot ser el ritme de creixement de l’euroescepticisme i de l’extrema dreta? Perquè els danys en forma d’un increment de les desigualtats induïdes pel model adoptat per la UE per remuntar la crisi financera del 2008 poden empal·lidir davant de la profunditat dels perjudicis causats per la Covid-19.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Per al front frugal,tota proposta que s’aparti massa de la lògica creditícia clàssica és un camp de mines ple de riscosperquè creu que, més aviat que tard, obligarà a augmentar la contribució al pressupost de la Comissió per atendre les obligacions derivades de l’emissió de bons. Una cosa que nega Brussel·les, ons’estima que mitjançant la creació de nous tributs europeus sobre activitats directament relacionades amb l’emergència climàticaes podria fer front a la despesa afegida, que podria elevar el pressupost fins a l’equivalent al 2% del PIB.

La discussió no és nova. Davant els que creuen que sortir del laberint només és possible mitjançant la unitat d’accióapareixen les dades de sempre: vulnerabilitat de l’economia espanyola, incògnites de tot tipus a Itàlia, debilitats productives a França, heterodòxia del BCE des dels dies de Mario Draghi, i altres variables.Alguna cosa de fonament hi ha en algunes d’aquestes desconfiances, però hi ha també quantitats colossals de prejudicis i interessos creats per un europeisme atenuat sovint per objectius a curt termini: afrontar eleccions, neutralitzar l’extrema dreta, salvaguardar la continuïtat de situacions de privilegi –el dúmping fiscal d’Holanda, per exemple– i contenir eventuals competidors futurs en sectors estratègics. El que hem dit, res de nou sota el sol.