05 jul 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Desconfiances i recels europeus

ARMANDO BABANI

Desconfiances i recels europeus

Albert Garrido

La proposta de la Comissió, 500.000 milions no reemborsables i 250.000 milions en forma de préstecs, pot ser acceptable per als europeistes sense fissures, però pot alterar el pols al capdavant frugal

L’oposició d’Holanda, Àustria, Dinamarca i Suècia, el front frugal, a la creació d’un fons de reconstrucció de l’economia europea de 500.000 milions no reemborsables, les seves reserves a una política general de subvencions als estats per redreçar sectors sistèmics i per sargir el pacte social, escalfa un debat en el qual xoquen diferents tradicions polítiques, la desconfiança dels rics cap als que ho són menys i el temor dels més pròspers que els serveis de la sortida de la crisi provocada per la pandèmia contaminin els seus comptes. El patrocini franco-alemany per a la constitució d’un fons amb càrrec al pressupost de la Comissió Europea fa saltar les alarmes dels qui mantenen seriosos dubtes sobre la salut de l’economia francesa i veuen un risc cert en els deutes externs d’Itàlia i Espanya. Si en un altre moment l’eix Emmanuel Macron-Angela Merkel hauria sigut inatacable, avui sembla insuficient, i la proposta intermèdia feta dimecres per la Comissió cal veure si serà capaç d’asserenar els ànims.

¿En què es concreta la desconfiança? Essencialment, en el fet que les economies segona, tercera i quarta de la UE, potencials beneficiàries primeres de l’ajuda europea, tardin a reaccionar, requereixin respiració assistida molt prolongada del Banc Central Europeu (BCE) perquè no es desboquin les primes de risc i, finalment, amb major o menor intensitat, el problema es faci extensiu als que ara no el tenen. Per als adversaris de tot fons no reemborsable, amb prou feines és una garantia que el seu finançament depengui del pressupost europeu; el sistema els sembla massa semblant a la mutualització del deute, reclamat per Espanya i altres socis.

La proposta de la Comissió –-500.000 milions no reemborsables i 250.000 milions en forma de préstecs– pot ser acceptable per als europeistes sense fissures, però pot alterar el pols al front frugal, guardià de l’ortodòxia. Tal reacció cal fer-la extensiva a diversos ministres del Govern d’Angela Merkel, que entenen que el sistema de subvencions s’ha de limitar a l’economia nacional i que, per als socis europeus més perjudicats per la pandèmia, el millor tractament és l’austeritat i els crèdits condicionats. Per a tots ells, qualsevol heterodòxia resulta sospitosa.

El cas és que la tempesta creix i dona peu a la gran pregunta: si ara no és factible la solidaritat europea, ¿quan ho serà? Si la correcció dels desequilibris econòmics queda fora de la construcció d’una certa identitat europea, ¿quin pot ser el ritme de creixement de l’euroescepticisme i de l’extrema dreta? Perquè els danys en forma d’un increment de les desigualtats induïdes pel model adoptat per la UE per remuntar la crisi financera del 2008 poden empal·lidir davant de la profunditat dels perjudicis causats per la Covid-19.

Per al front frugal, tota proposta que s’aparti massa de la lògica creditícia clàssica és un camp de mines ple de riscos perquè creu que, més aviat que tard, obligarà a augmentar la contribució al pressupost de la Comissió per atendre les obligacions derivades de l’emissió de bons. Una cosa que nega Brussel·les, on s’estima que mitjançant la creació de nous tributs europeus sobre activitats directament relacionades amb l’emergència climàtica es podria fer front a la despesa afegida, que podria elevar el pressupost fins a l’equivalent al 2% del PIB.

La discussió no és nova. Davant els que creuen que sortir del laberint només és possible mitjançant la unitat d’acció apareixen les dades de sempre: vulnerabilitat de l’economia espanyola, incògnites de tot tipus a Itàlia, debilitats productives a França, heterodòxia del BCE des dels dies de Mario Draghi, i altres variables. Alguna cosa de fonament hi ha en algunes d’aquestes desconfiances, però hi ha també quantitats colossals de prejudicis i interessos creats per un europeisme atenuat sovint per objectius a curt termini: afrontar eleccions, neutralitzar l’extrema dreta, salvaguardar la continuïtat de situacions de privilegi –el dúmping fiscal d’Holanda, per exemple– i contenir eventuals competidors futurs en sectors estratègics. El que hem dit, res de nou sota el sol.