30 nov 2020

Anar al contingut

Peccata minuta

Groucho i Harpo

Groucho i Harpo

Joan Ollé

Rectificar és de savis, però quan ja s'han jugat tots els papers de l'auca sent alhora l'un i el seu contrari, la cosa ja no hauria de colar

Per passar un concepte pel polígraf no hi ha res millor que confrontar-lo amb la seva etimologia. L’altre dia, el meu amic Xavier Albertí em va recordar que ‘ideologia’ significa, parlant en plata, «posar veu al que penses». Tan ideològic, doncs, és deixar anar «prefereixo les cloïsses a les escopinyes» com «estàs més bo/na que el pa»; el que passa és que des que van retirar el llatí i el grec de les escoles s’ha anat reduint el camp semàntic d’aquesta paraula fins a jivaritzar-la a allò polític.

Està bé que diferents veus diguin que volen recuperar la pena de mort o tocar el dos de la porqueria que els sembla Espanya sigui com sigui: són sincers en els seus odis. Els extrems es toquen perquè tots dos són petris, reiteratius, antidialèctics i saben a mort el que volen: no hi ha manera de negociar amb els seus respectius intangibles. És en l’espai dels anomenats centres on més abunda el mercadeig persa: les ideologies dels professionals centristes ja no són gens l’expressió verbal dels seus desitjos col·lectius –i avui penso molt particularment en Sánchez i Arrimadas–, sinó només sondeig i compravenda d’alfombres voladores mentre repeteixen gasoses expressions que no signifiquen res, com «Com no podria ser de cap altra manera», falca que el virus ha consagrat. ¡Sí, i tant que podria ser d’una altra manera!, però ningú sap res ni contesta. No tenen ni la més pàl·lida idea del que és tenir una ‘ideo-logia’: no mentir. Millor callats, com Harpo, que és quan el mirall ens veu més guapos. Una altra manera de ser marxista és no tenir cap idea però sí molta llengua, com el gran Groucho.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Rectificar és de savis, però quan ja s’han jugat tots els papers de l’auca sent alhora l’un i el seu contrari, la cosa ja no hauria de colar. I no obstant, quan s’anuncien urnes hi acudim alegrement i amnèsicament donant-nos una última oportunitat, i que guanyi el mal menor. Ja no hi ha millors: van fugir per la porta giratòria o la d’incendis; ningú a collibè i per la gran.

Potser Julio Anguita ha sigut el nostre últim «ideòleg»: sempre va parlar com sentia, pinça al PSOE inclosa.