31 d’oct 2020

Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Dones, confinament i pandèmies

Julio Munoz

Dones, confinament i pandèmies

Lucía Etxebarria

La supervivència femenina ha sigut més gran quan hi hagut plagues, fam i epidèmies al llarg de la història

Aquest article és la continuació del de la setmana passada. Al final d’aquell, vaig deixar en l’aire una pregunta: ¿per què, quan hi ha plagues, fam i epidèmies, les dones sobreviuen més que els homes? Recentment, una investigació de la Southern University ha confirmat aquest avantatge omnipresent de supervivència femenina.

Aquest estudi va analitzar les diferències de mortalitat en època de fam –a Ucraïna (1930), Suècia (1770) i Irlanda (1845)– i durant epidèmies –a Islàndia (1840 i 1880), a Trinitat (principis del segle XIX) i a Libèria (1820 i 1822)–.

En totes les poblacions, les dones, de mitjana, van viure més que els homes. La diferència es manifestava ja entre els nadons: les nenes sobrevivien més que els nens. Aquests resultats concorden amb la hipòtesi que les dones compten amb un avantatge biològic de supervivència, tot i que aquest factor també pugui interactuar amb factors ambientals.

L’avantatge biològic

¿Quin és aquest avantatge? ¿Diferències hormonals? ¿Potser els estrògens ens protegeixen?  ¿Potser la testosterona, masculina, suprimeix el sistema immunològic? ¿És possible que les dones tinguem un doble cromosoma X, que ens proporciona una còpia de seguretat, com si diguéssim?

Pot ser. L’avantatge biològic existeix. Però aquest avantatge pot haver-se creat per selecció natural. Perquè en tots els llocs del món en els què es reporten infanticidis les nenes són les més afectades.

L’infanticidi femení és la matança deliberada o l’abandonament de nenes nounades. Actualment existeix en països com la Xina, l’Índia i el Pakistan.

A tots els continents i en totes les èpoques

El 1978, l’antropòloga Laila Williamson va demostrar, en un estudi ja clàssic, que l’infanticidi de nenes havia ocorregut a tots els continents i que el van dur a terme des dels grups de caçadors recol·lectors fins a les societats altament desenvolupades. Williamson assegura que aquesta pràctica mai ha sigut una excepció, sinó més aviat un lloc comú. El 1990, Amartya Sen, al ‘New York Review of Books’, va calcular que hi havia 100 milions de dones menys a Àsia del que caldria esperar, i que aquesta quantitat de dones desaparegudes «ens explica, silenciosament, una terrible història de la desigualtat».

Fins i tot en èpoques tan recents com la nostra guerra civil morien més nenes que nens. Això era perquè quan hi havia escassetat de menjar s’alimentava i es cuidava més els nens. Sense ‘a. I també perquè les nenes treballaven des de molt petites, a casa o a la granja, fet que les feia més propenses a accidents domèstics: abans li queia una olla d’aigua a sobre a una nena que a un nen. O abans li pegava una guitza una mula.

Així, la nena que sobrevivia a l’abandonament, a la gana o a les circumstàncies perilloses seria la més forta i transmetria aquest avantatge a la seva progènie. ¿I si l’avantatge estigués transmès al cromosoma X? Les seves filles, amb el doble cromosoma, serien el doble de fortes que els seus fills. És una teoria.

Expertes en autocura

A això cal afegir-hi que les dones, històricament, hem viscut confinades (sí, confinades) en l’entorn domèstic mentre els homes sortien. Sortien a fer la guerra, a fer pillatge, a barallar-se els uns amb els altres, a beure. I les dones ens especialitzàvem a cuidar: cuidar els malalts, els avis i els nens.
I segles de tradició ens feien, de passada, expertes en l’autocura. Hem sigut les herbolàries, les llevadores i les bruixes, les infermeres en les guerres, les acollidores religioses a les zones franques. I en cada guerra, època de fam, pandèmia, a casa, al convent, sense fer soroll, hem resistit, heroiques però callades, com les autèntiques supervivents que som.