Anàlisi

L'Europa que necessitem

En aquests temps, temps de pandèmia, es podria sucumbir, gairebé sense adonar-se'n, als cants de sirena que prometen seguretat i benestar a canvi de menys llibertat

2
Es llegeix en minuts
policiaok

policiaok

El 26 de febrer, Giorgio Agamben publicava l’article ‘La invención de la epidemia’ a la revista ‘Quodlibet’. La seva tesi de fons plantejava que la Covid-19 era una simple grip que estava sent utilitzada per estendre la por entre la població i així fer-la renunciar a la seva llibertat a canvi de seguretat. Tres mesos després, la primera part de la seva tesi es falsejava ja que l’epidèmia era en realitat una pandèmia, i no es tractava d’una simple grip amb què fer entrar por a la ciutadania. No obstant, la segona afirmació continua vigent. La por s’ha instal·lat entre nosaltres, la incertesa és immensa, les respostes encara no són suficients. Això fa que de manera més generalitzada es pugui estendre la idea que la nova normalitat sigui entesa com l’ús, cada vegada més gran, dels estats d’alarma i excepció, amb la renúncia a determinats drets individuals i col·lectius que això implica.

No és la primera vegada que el dilema entre seguretat i llibertat s’instal·la en el debat públic. Els atemptats de l’11-S del 2001 i la por que va venir amb ells van permetre la securitització de les nostres vides, una cosa que va ser acceptada sense oposar resistència. El control de les poblacions es feia sense la violència d’altres temps, però amb una coerció que permetia l’actuació de les forces de seguretat, públiques i privades, contra la població, en moltes ocasions fins i tot amb la vulneració flagrant de l’estat de dret. Guantánamo és potser el símbol d’aquella època.

Avui, gairebé vint anys més tard, la por la provoca un petit virus que ens ha fet parar en els nostres frenètics estils de vida i repensar-nos, però que també ha provocat, un altre cop, una intensa securitització dels nostres carrers, ciutats i estats. Els mecanismes de control social que es poden observar van des dels policies dels balcons, l’allau incessant de denúncies per abusos policials i la no revocació de lleis com la llei mordassa, que atorguen legalitat a comportaments i actuacions que trenquen l’Estat de dret. 

Notícies relacionades

El 9 de maig passat, com cada any, la UE va celebrar el seu dia. Un dia que commemora el discurs fundacional de Schuman, però també el Dia de la Victòria contra el feixisme. Sense el segon, mai hauria arribat el primer. Des dels països que componen la UE és imprescindible que no es doni per descomptat la democràcia i l’Estat de dret. La seva defensa, això sí, ha d’anar acompanyada d’una lluita contra la desigualtat, en què, efectivament, no es deixi ningú fora. 

Des del començament del segle XXI no són poques les cessions fetes a canvi de més seguretat. Una seguretat entesa com una cessió de drets i no com una defensa fèrria d’aquests. En aquests temps, temps de pandèmia, es podria sucumbir, gairebé sense adonar-se’n, als cants de sirena que prometen seguretat i benestar a canvi de menys llibertat. Si la UE vol que no s’acabi aquí la seva història seria convenient que protegeixi de manera convençuda la seguretat dels nostres drets. Totes estarem agraïdes, també les nostres filles i les nostres netes.