13 jul 2020

Anar al contingut

Análisisi

Dilemes i controvèrsies davant la pandèmia de la Covid-19

DAVID CASTRO

Dilemes i controvèrsies davant la pandèmia de la Covid-19

Fernando Benavides i Carme Borrell

La política no pot escoltar només la ciència que confirma les seves idees i la ciència no pot convertir-se en activisme a favor d'una estratègia política

La salut pública és invisible en temps normals. Les persones que hi treballem ens dediquem a les epidèmies de grip estacional, les campanyes de vacunació, les zoonosis, el tabaquisme, la contaminació de l’aire, la violència de gènere, els accidents de trànsit, la pobresa energètica o les desigualtats en salut. És la rutina dels serveis de salut pública, a l’Agència de Salut Pública de Catalunya o Barcelona, per posar exemples pròxims.

Ara, des que va començar la pandèmia de la Covid-19, la salut pública ha adquirit una notorietat que en alguns casos atordeix. Periodistes, polítics, col·legues d’altres disciplines i familiars ens demanen recomanacions per informar i prendre decisions. La sobrecàrrega de feina és la norma i la sobreactuació una expressió no desitjada pels professionals.

No és acceptable que es prenguin decisions a l’esquena de les institucions de salut pública

Davant d’aquestes sol·licituds, la nostra obligació professional és posar el nostre coneixement al servei d’un únic objectiu: protegir la salut de les persones.  Els que treballem en l’àmbit de la salut pública, assumim les responsabilitats que ens corresponen i provem d’enfortir les institucions de salut pública. Això últim és fonamental, ja que aquestes es queden i el que aprenguem és una valuosa experiència per transmetre als professionals que hauran de bregar amb futures crisis de salut.

Per això lamentem profundament la imatge que s’ha pogut donar aquests dies, mostrant-se davant de l’opinió pública un enfrontament entre persones expertes en salut pública. Aquesta imatge perjudica totes i tots els salubristes que dia a dia tractem de fer la nostra feina amb el major rigor científic i compromís social.

Debat a cop de manifestos

El debat polític sobre quines són les millors mesures per fer front a la pandèmia és lògic. Les diferències són raonables i necessàries. Però aquestes, han de ser debatudes amb arguments científics, basats en dades, no en opinions. Les opinions són sens dubte respectables i tenen el seu espai per expressar-se i debatre’s. Però no considerem acceptable que el debat científic es faci a cop de tuits i manifestos. Fa falta un comitè estable de persones expertes, legitimades pel seu mèrits científics i representatives de la diversitat de disciplines implicades.

Fa falta un comitè expert, legitimat pels seus mèrits científics

La ciència i la política tenen la seva interdependència, però alhora han de tenir la seva autonomia. Cada una ha d’elegir el seu lloc i els instruments apropiats, però que no adornin amb ciència el que és polític, o viceversa. Les persones dedicades a la política no poden escoltar només les expertes que confirmen les seves idees: han de tenir en compte l’ampli rang de disciplines implicades en la comprensió d’una pandèmia. Les persones científiques, per la seva banda, no poden convertir-se en activistes a favor d’aquesta o aquella estratègia política: la seva funció és proporcionar l’evidència, i són la política i la societat que han de prendre decisions basades en aquesta evidència, que mai podrà oferir certesa absoluta.

A Catalunya i a la resta d’Espanya tenim institucions acadèmiques i administratives de salut pública que han de ser enfortides, com s’ha posat en evidència durant aquesta crisi. La salut pública està infrafinançada (menys del 2% de tot el pressupost en salut) i les institucions han patit retallades importants en els últims anys. S’ha de posar en funcionament l’acabada de recuperar Agència de Salut Pública de Catalunya i alhora desplegar-se la llei general de salut pública a Espanya. Aquestes serien les millors lliçons extretes d’aquesta pandèmia. Per això, no és acceptable que es prenguin decisions a l’esquena d’aquest ric entramat d’institucions, i tampoc que es desenvolupin diferents estratègies mogudes per diferències electorals, i no tant per discrepàncies científiques.

No es poden fer endevinalles

La segona lliçó, realment urgent, és que necessitem més i millors sistemes d’informació per a una vigilància epidemiològica efectiva. Els marges d’error que envolten els paràmetres fonamentals d’una pandèmia no permeten fer endevinalles. És imprescindible dibuixar diversos escenaris i explicitar les incerteses.

Es plantegen
estratègies diferents per diferències electorals i no científiques

Els sistemes de vigilància epidemiològica són com sextants que ens orienten per navegar enmig de la crisi i per sortir-ne. Aquests sistemes necessiten informació sobre casos i contactes, traçabilitat del virus, estat immunològic de les persones (amb garanties de confidencialitat), serveis socials i de salut, però també indicadors socials i econòmics que ajudin a afrontar l’altra crisi que ja està donant la cara amb les xifres d’atur i pobresa donades a conèixer aquests dies. Una segona crisi que pot provocar més mal, en termes de malaltia i mortalitat, que la sanitària, si no prenem les mesures oportunes.

Per a això també són necessàries l’epidemiologia i la salut pública. La feina no s’acaba amb la crisi de salut, tot i que possiblement després ja no ens truquin professionals del periodisme i la política. Tornarem a ser invisibles, però esperem que més savis i forts