Al contraatac

La infanteria de la transició

El coronavirus s'ha acarnissat en els nous pàries de la terra: els vells, els immigrants forçosos i la legió de precaris de tot tipus

Es llegeix en minuts
La infanteria de la transició

JOSE LUIS ROCA

Aviso que escriuré un article incòmode sobre coses que ja saben però que potser no es remarquen prou. Començaré desbaratant una falsedat: no és veritat que tots siguem iguals davant d’aquesta pandèmia, no és justa la seva aurèola diguem-li democràtica perquè el virus pot agafar-lo qualsevol. És un sí però no. Les estadístiques demostren que preferentment fa mal i mata tres grups, els vells menys protegits, els qui viuen en situacions precàries i els sanitaris que els atenen. Els metges i infermers en la seva immensa majoria per ètica i decència, tot i que alguns segur que ho fan per l’estricta necessitat de cobrar tot i que sigui per aquesta tasca. Per als altres és com una grip dolentíssima i molt contagiosa però psicosi a part no gaire més.

Et pot interesar

La franja agafada de ple són gent gran, treballadors jubilats, moltíssims vidus o vídues. Quan es facin els números de la veritat sortirà que els caiguts en els geriàtrics són realment més del 40%. En el nostre país la majoria d’aquestes víctimes són anònimes –tot i que hi hagi excepcions– i se n’han anat sense acomiadar-se bé i sense que els escriguin necrològiques però formaven part d’una generació històrica abans del seu final arrugat i amb aroma a Alzheimer. Van ser la infanteria de la transició. Van patir la cutreria irada de la postguerra, van viure –segur que amb il·lusió– la tornada de la llibertat i gairebé tots van somiar arribar a una modesta prosperitat personal. Després van haver de veure que Espanya s’enriquia amb el seu esforç però deixant-los a ells bastant per sota i al marge, en una precarietat habitual i amb molta  por de l’atur. Aquest viure justet va empitjorar a mesura que perdien vigor i l’edat començava a matar-los amics. Van arribar per fi a unes pensions insuficients però, a sobre, llavors la política de la moda liberal els va aplicar aquelles retallades socials que semblaven fetes per castigar uns malbarataments i unes corrupcions que ells, precisament ells, no havien fet.

Recorreré a una expressió lletja per la qual em reprenia la meva mare: el coronavirus és un fill de puta implacable que s’ha acarnissat en els nous pàries de la terra (¡amunt, amunt!): els vells, els immigrants forçosos emmagatzemats en campaments sinistres (¡mai arribarem a saber el que ha d’estar passant ara amb ells!) i la legió de precaris de tot tipus que treballen poc o gairebé res tot i que desitgin fer-ho molt. Apressa una reconstrucció, com diu tothom, però urgeix que en aquesta reconstrucció hi càpiguen dignament de veritat també ells.