Al contraatac
La infanteria de la transició
El coronavirus s'ha acarnissat en els nous pàries de la terra: els vells, els immigrants forçosos i la legió de precaris de tot tipus
zentauroepp53248240 soc roca residencia madrid200427170419 /
Aviso que escriuré un article incòmode sobre coses que ja saben però que potser no es remarquen prou. Començaré desbaratant una falsedat: no és veritat que tots siguem iguals davant d’aquesta pandèmia, no és justa la seva aurèola diguem-li democràtica perquè el virus pot agafar-lo qualsevol. És un sí però no. Les estadístiques demostren que preferentment fa mal i mata tres grups, els vells menys protegits, els qui viuen en situacions precàries i els sanitaris que els atenen. Els metges i infermers en la seva immensa majoria per ètica i decència, tot i que alguns segur que ho fan per l’estricta necessitat de cobrar tot i que sigui per aquesta tasca. Per als altres és com una grip dolentíssima i molt contagiosa però psicosi a part no gaire més.
La franja agafada de ple són gent gran, treballadors jubilats, moltíssims vidus o vídues. Quan es facin els números de la veritat sortirà que els caiguts en els geriàtrics són realment més del 40%. En el nostre país la majoria d’aquestes víctimes són anònimes –tot i que hi hagi excepcions– i se n’han anat sense acomiadar-se bé i sense que els escriguin necrològiques però formaven part d’una generació històrica abans del seu final arrugat i amb aroma a Alzheimer. Van ser la infanteria de la transició. Van patir la cutreria irada de la postguerra, van viure –segur que amb il·lusió– la tornada de la llibertat i gairebé tots van somiar arribar a una modesta prosperitat personal. Després van haver de veure que Espanya s’enriquia amb el seu esforç però deixant-los a ells bastant per sota i al marge, en una precarietat habitual i amb molta por de l’atur. Aquest viure justet va empitjorar a mesura que perdien vigor i l’edat començava a matar-los amics. Van arribar per fi a unes pensions insuficients però, a sobre, llavors la política de la moda liberal els va aplicar aquelles retallades socials que semblaven fetes per castigar uns malbarataments i unes corrupcions que ells, precisament ells, no havien fet.
Recorreré a una expressió lletja per la qual em reprenia la meva mare: el coronavirus és un fill de puta implacable que s’ha acarnissat en els nous pàries de la terra (¡amunt, amunt!): els vells, els immigrants forçosos emmagatzemats en campaments sinistres (¡mai arribarem a saber el que ha d’estar passant ara amb ells!) i la legió de precaris de tot tipus que treballen poc o gairebé res tot i que desitgin fer-ho molt. Apressa una reconstrucció, com diu tothom, però urgeix que en aquesta reconstrucció hi càpiguen dignament de veritat també ells.
