Juguem, doncs

Deixem-nos d’històries; el món no ha canviat. Continua sent el que era: continuarem pagant lloguers i hipotecant-nos, els senyors ens continuaran explicant coses, nens i nenes continuaran volent sortir al carrer, la gent es continuarà morint als hospitals, i curant-se, els amics continuaran volent quedar a fer birres i les birres continuaran fent veure que busquen la manera de patrocinar els llocs on els amics voldran quedar, quan en realitat s’estaran patrocinant a si mateixes.

Tot igual, però amb normes noves. Normes noves sobre conceptes vells. Si la distància, l’aforament, la higiene i el temps ja eren idees que ens venien pràcticament de sèrie i se’ns acabaven fixant al fons del cervell a cop d’educació i de costum, ara el virus ha fet que passin a primera línia del pensament. Ahir a la tarda, passejant el gos, em vaig trobar amb el meu amic Rober i les seves filles. Acabem tots quatre, tots amb les nostres mascaretes, fent una espècie de coreografia espontània: el gos al mig, nosaltres pivotant al seu voltant a un metre de distància, tant del gos com entre nosaltres, mentre ells m’explicaven que acabaven de sortir i encara els quedaven cinquanta minuts de carrer. Vam riure molt.

Si no fos perquè les normes ens venen dictades de dalt, juraria que ens trobem immersos en un joc oulipià. Tot em resulta més amable, de fet, si m’ho imagino així. Quins paios, els oulipians, que agafen el món i fan un més difícil encara per aconseguir arribar més lluny. Escriuen utilitzant el mateix idioma i el mateix llapis; compten amb els mateixos números i lletregen amb l’alfabet de sempre... però s’imposen normes que ells mateixos s’acaben d’inventar: repetir una paraula cada vegada, utilitzar un temps verbal determinat o eliminar per complet la lletra ‘e’, per exemple. Val molt la pena conèixer-los. A casa en tenim uns grans ambaixadors: pregunteu per Pablo Martín Sánchez, Adrià Pujol i Màrius Serra a la vostra llibreria; ja veureu quines ganes de jugar.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Perquè crec que de tot això sortirà airós qui sàpiga jugar; qui, veient la trava, digui: «val, vista» i hi pugi al damunt per mirar més enllà. A les llibreries, d’aquí unes setmanes, només podran entrar tres persones cada vegada, ¿com ho farem per arribar a totes les que es quedin fora? Els autors no podran venir a conversar entre ells presencialment, però pràcticament tots tenen ordinadors a casa; ¿com ho fem per connectar-los entre ells? La gent no podrà tocar els llibres; ¿quantes maneres més tenim per ensenyar-los bé? Jo aquests dies he començat a pensar que els dos-cents metres quadrats d’aquesta llibreria on treballo no em deixaven veure tot el camp per explorar què hi havia fora.

Siguem oulipians. Juguem a fer veure que tot això ens ho hem inventat nosaltres. Que no ens caiguin les normes a sobre com condemnes, sinó com punts de partida a partir dels quals sortir disparats molt més enllà, cap a llocs que ni tan sols imaginàvem abans. Igual acabem esventrats, clar: esventrar-se és part del joc també.