Anàlisi

El confinament de la vella política

Com més s'acosta el final del confinament més sembla que, a Espanya, molts encara fan política per a un món que ja no existeix.

2
Es llegeix en minuts
El confinament de la vella política

J J Guillen

La política de tota la vida sembla convençuda que, a base de posar-se mascareta i guants a la tele i repetir molt «nova normalitat», podrà seguir com sempre i estalviar-se els canvis i sacrificis que els altres haurem d’implementar a les nostres vides i vells hàbits. La sorpresa que s’emportaran a un costat i a l’altre pot ser colossal. Com més s’acosta el final del confinament més sembla que, a Espanya, molts encara fan política per a un món que ja no existeix. Tan necessari com el desescalament cap a una política diferent per a un món diferent, s’entreveu confinar aquesta política antiga i caduca.

No avança res en els seus plans el Govern espanyol, però confiem que tingui una estratègia per al seu propi desconfinament. No podrà continuar governant gaire més a base d’homilies de premsa, barrejant la unitat amb el comandament únic i explicant-nos que tots els seus esforços es concentren en l’important. El temps dels cops d’efecte i els trucs de comunicació ja han passat. Repetir tantes vegades «nova normalitat» només et converteix en mem. Al president li correspon la missió d’unir el país en la tasca de la reconstrucció, com van fer Winston Churchill i F. D. Roosevelt, als quals tant hem citat aquests dies. Entossudir-se únicament a endossar la desunió portaria la seva desgràcia.

Triar la província per a la desescalada no té motivació sanitària. Només té explicació política: tallar la competència entre autonomies per apuntar-se com un èxit sortir els primers i treure als presidents la possibilitat de lluir a la passarel·la de la sortida. El truc funcionarà unes setmanes, però no és sostenible. Abans o després haurà de tornar el que no és seu. És responsabilitat de Sánchez fer-ho de manera que les institucions surtin reforçades en eficàcia i confiança, no ajustant comptes pendents.

Notícies relacionades

Sabem que a l’oposició no li agrada el pla de govern, tot i que desconeixem si manegen la seva pròpia ruta de desescalament. L’estratègia del ‘tot malament’ es pot amortitzar quan tot són males notícies i els competidors només poden donar novetats encara pitjors. Es converteix en una opció d’alt risc quan la competència comença a subministrar bones noves. A Pablo Casado se li planteja de nou aquest dilema recurrent i pendent des del començament de la legislatura: què vol ser de gran, Mariano Rajoy o José María Aznar. Haurà d’escollir entre acompanyar l’Executiu a les fotos de la desescalada, reforçant el seu perfil de partit d’Estat, o apostar pel mal auguri i rivalitzar amb Santiago Abascal per convertir-se en l’heroi invencible dels ‘trolls’ que infecten les xarxes socials. 

Li agradi o no, l’elit política del planeta es dividirà en dues classes. Els que entenguin que el món per al qual es feia aquella política de declaracions a discreció i producció massiva d’indignació ha desaparegut, i els que segueixin ancorats en aquest politiqueig de propaganda i que també van pel camí de la seva extinció, només que encara no ho saben.