La batalla europea

Comencem a resortir al carrer atemorits per la gravíssima crisi econòmica que s’anuncia. I, igual com en la lluita contra el virus, el retorn a la normalitat passa per l’encert dels poders públics.

Només ells disposen d’instruments per evitar la paràlisi productiva i la fallida de l’Estat de benestar. El marge d’actuació dels països més colpejats pel virus es veu molt limitat si no s’arriba a un acord amb els socis europeus, amb qui comparteixen una mateixa moneda. I, de moment, el que emergeixen són velles fractures nord-sud.

Els primers, liderats per Holanda, defensen la individualitat de cada Estat; els meridionals, capitanejats per Espanya i Itàlia, demanen una resposta conjunta a la crisi.

Dijous, vam viure un nou episodi de la duríssima batalla que s’està lliurant al Consell Europeu. Una reunió agredolça, amb diferències que semblen insalvables, però també amb indicis d’esperança, al no rebutjar-se d’entrada la proposta espanyola. Unes consideracions. Primer, la quantia ha de resultar suficient. La xifra d’1,5 bilions d’euros, proposada per Pedro Sánchez, sembla que va comptar amb una acceptació generalitzada i, si no sorgeixen imprevistos, hauria de ser suficient per recuperar-se. Al seu torn, la formulació del programa de reconstrucció ha de representar un avanç en el projecte europeu. Gran divergència. Mentre que el sud pretén una resposta mancomunada, el nord defensa que cada país es responsabilitzi del seu destí. 

El programa no ha de situar en un atzucac els més febles. Per això, el sud defensa que s’ha d’instrumentar en forma d’ajuts directes, suportats en algun tipus de deute, i no de préstecs. La segona opció portaria Espanya, Itàlia i, en bona mesura, França a uns nivells de deute i de diferencial de primes de risc insostenibles.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sigui quina sigui la fórmula final, la ingent aportació de diners públics per salvar famílies i empreses no ha de servir només per tornar a ahir com si res hagués passat. Aquest més gran esforç col·lectiu ha d’anar acompanyat d’una racionalització en l’administració, compatible amb un reconeixement del servidor públic, i d’una orientació més gran de les empreses als interessos generals, abordant el desequilibri en salaris i en remuneració del capital front el treball.

Per no alterar-nos més del compte, convé no simplificar el que passa a Brussel·les com a bons contra dolents. Les coses es veuen diferents des del nord i el sud i, en conseqüència, les expectatives sobre la Unió, també. ¿Com ens podem posar d’acord? Més enllà de la solidaritat i entenent que els interessos a llarg termini coincideixen. Amb una crisi que colpejarà molt durament a tothom, inclòs el nord. Si el sud s’enfonsa, ¿a qui vendrà cotxes i electrodomèstics Alemanya?