¿La Xina va dir tota la veritat sobre el coronavirus?

Tots sabem que la Xina no és una democràcia. No hi ha llibertat d’expressió ni partits polítics ni sindicats. La mà d’obra és barata i obedient, per això agrada a les empreses occidentals que han traslladat en aquest país part de la seva producció. Internet està censurat malgrat que els xinesos, que són molt irònics, han ideat una simbologia amb animals per esquivar la censura. El Govern persegueix dissidents i defensors dels drets humans. Hi ha milers de presos polítics i les execucions hi són freqüents. La xifra es considera secret d’Estat. La repressió és especialment dura a la regió autònoma de Xinjiang, on viu la minoria uigur, de religió musulmana. Estan sotmesos a un pla de reeducació.

Hi regeix un capitalisme salvatge dirigit amb mà de ferro pel Partit Comunista, que conserva la marca, els símbols i el màrqueting, és a dir, el poder. El seu actual president, Xi Jinping, és el líder més important des de Deng Xiao-ping, ideòleg del salt de l’ortodòxia a l’eficàcia, l’home que va impressionar Felipe González amb una faula política: no importa si el gat és blanc o negre, només si pot caçar ratolins.

Malgrat aquests antecedents, comprem el seu relat del coronavirus i els seus morts, que acaben de revisar a l’alça fins als 4.462. Pel volum d’incineracions a les set funeràries de Wuhan i el moviment d’urnes en aquesta urbs d’11 milions d’habitants, els morts podrien arribar a 40.000. Només el primer dia d’incineracions es va acostar al nou nombre oficial de tota la Xina. Potser l’objectiu va ser evitar el pànic, no perdre el control. També, no repetir els errors soviètics a Txernòbil el 1986.

Corea del Sud i Taiwan

A l’infravalorar l’impacte en vides va fomentar la impressió que no era tan greu. La majoria dels països occidentals no van activar els seus protocols de defensa sanitària. A Corea del Sud i Taiwan sí que van saltar les alarmes. Tenien l’experiència dels dos coronavirus anteriors, el SARS del 2003 i el MERS del 2012, i a més coneixen bé la Xina.

L’error més greu va poder ser la tardança i la qualitat de la informació subministrada a l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El Govern de Pequín va perdre sis dies clau, entre el 14 i el 20 de gener, segons va informar l’agència nord-americana Associated Press. No en va alertar la seva població, que es disposava a celebrar l’Any Lunar. Aquell 14 de gener, l’OMS va dir que segons les autoritats xineses no hi havia indicis de transmissió entre humans. Malgrat tuitejar-ho, l’OMS no es va creure la versió de Pequín i va activar la seva maquinària. Va fer bé, perquè aquell dia de gener, el Govern xinès sabia que es transmetia de persona a persona.

Dotze dies abans, el 2 de gener, el diari ‘South China Morning Post’, que s’edita a Hong Kong, va informar d’unes pneumònies inexplicables a l’hospital de Wuhan i que es podia tractar d’un nou coronavirus. Ningú va fer res fins al 23, quan van tancar Wuhan.

Boc expiatori de Trump

Trump ha decidit convertir l’OMS en el seu boc expiatori juntament amb la premsa nord-americana, i els demòcrates. Flueixen per les xarxes socials desenes de teories conspiradores. Des que ha sigut una acció de guerra bacteriològica (vírica en aquest cas) dels EUA per frenar la Xina, a la contrària. El Departament d’Estat va filtrar a un columnista de ‘The Washington Post’ uns cables en què es recollia la preocupació nord-americana pel treball d’un laboratori de Wuhan amb ratpenats. Aquest animal és el reservori de virus que es poden transmetre a altres mamífers que rares vegades salten a la cadena humana. Que Trump comprés de seguida aquesta idea i la vengués al seu públic resulta sospitós. La màquina de mentides de l’Iraq continua activa.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Encara no sabem com serà el món postpandèmic, i si la Xina emergirà com la nova gran superpotència. Els EUA estan en decadència, i Trump n’és la prova. Encara és aviat per a un canvi de guàrdia. La potència tecnològica dels nord-americans està per davant de la resta. És un fet que el coronavirus ha posat de cara amunt aquesta globalització, tant que és possible que el pèndol ens porti a un cert nacionalisme politicoeconòmic.

La Xina ha aprofitat la carestia de material sanitari per mostrar el seu múscul. Fa temps que va deixar de copiar. És capaç d’inventar i fabricar. Els fiascos amb la qualitat de les seves mascaretes i la precisió dels tests, a més de la pirateria dels mitjancers, demostren que encara no està en condicions de dirigir l’economia mundial. És possible que la pandèmia i la depressió econòmica que seguirà escurci els terminis. Però aquest moment encara no ha arribat.