28 d’oct 2020

Anar al contingut

Les oportunitats de la pandèmia

Feines essencials, salaris de pobresa

Feines essencials, salaris de pobresa

Antón Costas

El coronavirus ha de servir per posar de relleu activitats bàsiques retribuïdes amb sous molt baixos i dutes a terme en situacions precàries

Segons una coneguda dita popular, quan baixa la marea es veu qui s’estava banyant nu. De la mateixa forma, la pandèmia del coronavirus Covid-19 ha deixat veure moltes fragilitats i paradoxes sobre les quals està basada la prosperitat de les economies desenvolupades.

El tancament de les escoles públiques ens ha revelat una d’aquestes fragilitats. A més de ser un mecanisme educatiu i d’integració social, les escoles públiques són un instrument molt important en l’alimentació diària de molts nens que, per viure en llars d’escassos recursos, no poden ser alimentats adequadament pels seus pares. El tancament de les escoles ha revelat la importància d’aquesta prestació alimentària. La seva desaparició no ha sigut substituïda amb la rapidesa necessària per transferències de diners per mantenir l’alimentació familiar.

Un altre exemple d’aquestes fragilitats és el que ha passat a les residències d’avis. Ser «grup de risc» no és tant ser gran com viure en alguna d’aquestes residències. El gran percentatge de persones grans mortes en aquestes residències ens obliga a revisar el model de cures i integrar-lo en el sistema de salut.

Hi ha una tercera paradoxa que el Covid-19 ha revelat. Moltes activitats econòmiques essencials són dutes a terme per treballadors i professionals que cobren salaris de pobresa i que tenen unes condicions laborals, en molts casos, precàries.

L’economia, en «coma induït»

Amb bon criteri, els governs han decidit tancar l’economia amb l’objectiu de frenar la propagació del virus i aplanar la seva corba de creixement per evitar el desbordament del sistema sanitari públic. En termes clínics, s’ha sotmès l’economia a un «coma induït». Però, alhora, els governs han identificat una sèrie d’ «activitats essencials» que continuen obertes per permetre l’activitat dels hospitals i les necessitats vitals bàsiques: indústries com la farmacèutica, la química i l’elèctrica, les activitats agràries, els serveis públics de seguretat, els bombers, la recollida d’escombraries, el comerç minorista, el transport i moltes d’altres.

¿Com hauríem d’aprofitar aquesta pandèmia per millorar les condicions laborals d’aquests treballadors i professionals de les activitats essencials i d’altres activitats que, encara que no han sigut tancades, comparteixen salaris de pobresa?

Tres vies possibles

Una primera manera és reconèixer a aquests treballadors i professionals el valor social de la seva feina. Els aplaudiments que reben els treballadors de la salut són una mostra d’aquest reconeixement. Però s’ha d’anar més enllà.

La segona manera és que les empreses i el sector públic millorin les condicions salarials i laborals d’aquests treballadors i professionals. Algunes empreses de la distribució comercial minorista han començat a fer-ho mitjançant la concessió de bons salarials que en alguns casos signifiquen un augment del 50% del sou. Està bé. Però aquestes millores salarials s’han de consolidar el dia després de la pandèmia.

Algunes empreses i negocis, no obstant, podrien argumentar que una millora permanent dels salaris i de les condicions laborals faria inviables els seus negocis. Pot ser que sigui així. Però, en primer lloc, s’ha de recordar als ocupadors que els empleats ben pagats són més productius. En segon lloc, cal preguntar-se quin sentit té per a la societat mantenir activitats amb salaris baixos que tenen, no obstant, un elevat cost públic en termes de prestacions públiques per evitar la pobresa d’aquests treballadors.

Hi ha, en tot cas, una tercera via per millorar els ingressos dels treballadors i mantenir la competitivitat dels negocis. Consisteix a millorar el salari real dels treballadors sense augmentar el salari monetari que paguen les empreses. Permeteu-me utilitzar l’exemple dels anomenats Pactes de la Moncloa de 1977, que ara s’han posat de moda en el debat polític, per explicar aquesta via.

Aquests pactes van posar en marxa una estratègia d’estabilització de preus i salaris basada en un contracte social entre sindicats, empreses i Govern. Els treballadors van acceptar moderar els seus salaris monetaris per controlar la inflació i augmentar la competitivitat de les empreses. El Govern es va comprometre a universalitzar l’educació i la sanitat, augmentant d’aquesta forma el salari social. Les empreses van acceptar pagar nous impostos per finançar aquests nous serveis socials. D’aquesta forma, el salari real va augmentar malgrat que el salari monetari va disminuir. Tots hi van guanyar. Alguna cosa d’això podria tornar a fer-se ara.

En tot cas, la pandèmia ha de servir per posar de relleu les activitats més o menys essencials que duen a terme treballadors i professionals malgrat percebre salaris molt baixos i tenir condicions laborals precàries.