09 jul 2020

Anar al contingut

La gestió de la crisi

MADRID, 09/04/2020.- El presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, durante su intervención en el pleno del Congreso celebrado este jueves para aprobar una nueva prórroga del estado de alarma, en un debate en el que también se abordará la nueva fase que se abrirá en las próximas semanas con el levantamiento progresivo de las restricciones a la movilidad por el coronavirus. EFE/Mariscal POOL

Mariscal (EFE)

Política en pandèmia: més democràcia davant la indignació

Gemma Ubasart González

Des del principi de l'episodi, el tractament dels 'hooligans' de cada costat (o dels múltiples costats) de les actuacions públiques ha sigut infame

No m’agradaria ser a la pell de cap dels nostres governants. No voldria en absolut ser Alba Vergés o Salvador Illa, Quim Torra o Pedro Sánchez, Pablo Iglesias o Nadia Calviño. Gestionar una pandèmia d’aquestes magnituds, sense els recursos ni la informació que serien desitjables, és una tasca complicadíssima. Igual que el treball d’assessors i experts que estan intentant aportar dades i evidències científiques en temps d’incertesa. Coneixement tècnic en epidemiologia i virologia, en economia o polítiques socials per poder ajudar a gestionar millor l’ara i el demà. El temps corre en contra seu.

Des del principi de l’episodi, el tractament dels ‘hooligans’ de cada costat (o dels múltiples costats) de les actuacions públiques ha sigut infame. Com si les decisions es prenguessin per maldat, simplement per fotre... En una situació de gran commoció social, a totes ens aniria molt millor una mica de serenitat. I no només per ètica personal. Les col·lectivitats necessiten àmplies dosis de confiança per poder tirar endavant. L’exaltació d’una mena d’activisme de la indignació (de vegades partidista, d’altres ni això) ens fragmenta i aïlla com a comunitats. Per poder fer front als grans reptes en un marc democràtic es requereix implicació social que l’antipolítica destrueix, ¿com hem de posar el nostre gra de sorra si veiem conspiracions i psicòpates per tot arreu?

Això sí, reconèixer l’entrega i bona voluntat de les nostres autoritats en la gestió de la crisi no els eximeix de la crítica. Exigir ponderació i respecte en el debat públic no vol dir estendre un xec en blanc. Precisament, una sortida democràtica a la situació actual només pot passar per la deliberació i, si és el cas, el dissens (tècnic, polític, ciutadà). Com sempre recorda Joan Subirats: davant de problemes complexos, solucions complexes. Es requereixen, més que mai, mirades calidoscòpiques, d’acumulació de coneixements, de múltiples debats ètics i normatius. I alerta: no val el «quan passi tot, ja en farem una avaluació». En el «procés» també hi pot haver canvis, modulacions o adaptacions de les mesures.

Però per a tot això els ciutadans necessitem informació. I n’hi ha molt poca. Dels representants públics esperem dades i argumentacions més que missatges enginyosos. Abans de prendre decisions dràstiques (com decretar un estat d’alarma, ordenar un confinament, implementar un ‘lockdown’ o tancar una zona geogràfica) els dirigents han tingut, tots sense excepció, múltiples informacions i consells experts. Per a més implicació ciutadana no els amaguin o infravalorin. Tot anirà millor si coneixem les raons de les mesures adoptades (o no adoptades). Podem estar-hi més o menys d’acord, podem opinar, però entendrem el perquè. Serà més fàcil que seguim les indicacions pensant en el bé comú i no en l’obligació o el càstig. En definitiva, més conversa pública perquè les mesures siguin eficaces però també perquè en aquest episodi ens estem jugant la qualitat democràtica del nostre futur.