El que està en joc

Són ja tres setmanes de debats i negociacions entre els governs dels estats membres. El Consell Europeu i l’Eurogrup es passen la pilota d’un a l’altre, com qui vol desfer-se d’una bomba a punt d’esclatar i la passa al del costat perquè no li toqui a ell prendre una decisió. Aquesta setmana es presencia el tercer acte, però, de ben segur, no l’últim, d’aquest fer-se a un costat per no prendre decisions.

Probablement, en qualsevol altre moment això no seria tan rellevant. Però enmig de l’hecatombe en la qual hi ha sumit mig planeta, no sembla que aquest tipus d’actuacions promocionin més europeisme, sinó al contrari. És indubtable, diuen molts, que la UE com a organització supranacional ha pres decisions per abordar aquesta crisi; la Comissió i el Banc Central Europeu han mogut fitxa desemborsant una àmplia quantitat de milions. Però també és indubtable que el Consell, el vèrtex del triangle institucional que compon el sistema polític europeu, fa aigües i no està oferint les respostes que la ciutadania europea necessita.

Potser és que la impaciència per veure com es prenen decisions coordinades i solidàries no ens deixa veure tot el que des de Brussel·les s’està avançant per pal·liar els efectes que darrere seu deixarà aquesta crisi sanitària. La UE ha transitat per importants negociacions al llarg de tot el seu procés d’integració que han durat mesos i fins i tot anys. Ara, els governs, només fa tres setmanes que estan de negociació per xifres similars a les d’altres ocasions. La qüestió aquí és que, llavors es tractava de negociar polítiques i diners, i ara és una cosa més important el que està en joc.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Després de la pandèmia, tots i totes transitarem pel llarg camí de la crisi socioeconòmica que s’acosta. Una crisi que no se solucionarà només amb diners. I tampoc amb un ‘pla Marshall’. En primer lloc, per no deixar ningú fora és necessari un canvi de paradigma que posi de relleu la importància del sector públic en el sosteniment i el manteniment de la cohesió social. El model privatitzador neoliberal ha demostrat la seva absència d’eficàcia per gestionar una crisi de la naturalesa del Covid-19; per tant, és imprescindible revocar els principis sobre els quals se sosté. Davant el menys estat promulgat pels defensors de Hayek, fa falta més estat i, per tant, un sector públic sòlid i solvent. En segon lloc, aquesta crisi ha demostrat la importància de sectors industrials en l’actualitat deslocalitzats per resultar poc productius.

Cap d’aquestes qüestions es troba sobre la taula de negociació, ni en l’Eurogrup ni en el Consell Europeu. I, no obstant, hi ha més en joc que la mutualització del deute o la posada en marxa de l’assegurança europea d’ocupació. Ens trobem davant la crisi més gran del procés d’integració europeu. Està en joc la supervivència mateixa de la UE i la seva pròpia naturalesa. És essencial donar la batalla i apostar per més i millor Europa.