La infància del coronavirus

La crisi econòmica ens va dir que Espanya no anava bé, ens va trencar la bombolla de l’especulació immobiliària i ens va colpejar amb un futur incert, encara més per als joves. Vam deixar de sentir que, col·lectivament, anàvem en línia ascendent. Es va retallar aquell consumisme boig que tant havia arrelat en la nostra cultura. També vam constatar que l’ascensor social no s’aturava a totes les plantes. Ho vam passar malament. Com sempre, uns més que d’altres. També hi va haver qui es va quedar pel camí. Fa patir recordar aquells desnonaments que van acabar en suïcidis. L’angoixa de les persianes abaixades. Les descoratjadores dades de l’atur. Els sous retallats, els acomiadaments amb una xarxa social cada vegada més fina. Sí, ho vam passar malament. Tot i així...

No sentíem la mort sotjant a les cantonades (tot i que hi sotjava). Preferíem creure que els nostres cossos eren fortaleses gairebé inexpugnables. Fins que ha arribat un virus microscòpic que ens ha cridat que tots som vulnerables. Nosaltres, que amb prou feines parlàvem de la mort, que havíem reduït la malaltia a l’àmbit particular, que havíem esborrat l’herència de por dels avis, que ens sentíem tan i tan forts, tan i tan vius. Encara és aviat per valorar si aquesta pandèmia canvia la nostra manera de relacionar-nos amb la malaltia i la mort. Reconfigurar el cervell no és fàcil. Una altra cosa són els nens d’avui, els que ja sumen dues setmanes de confinament i, ara per ara, en tenen dues més en perspectiva. Un temps que, en les seves petites vides, adquireix dimensions gegantines.

No tot està sota control

Són petits, estan reclosos, la majoria s’avorreix i, malgrat els esforços dels pares per protegir-los de les notícies desoladores, és fàcil que els arribi fins l’angoixa, la preocupació. Fins i tot és possible que puguin entreveure algunes de les terribles imatges de la tragèdia. Potser la inquietud s’esborri ràpid de la memòria, o pot ser que canviï la seva concepció del món d’una manera diferent, no exactament igual al de les generacions immediatament anteriors. Aquests nens, com els seus avis o els seus besavis, sabran que no tot està sota control, que la mort forma part de la vida, que els virus –naturalesa, al cap i a la fi– poden ser cruels, molt cruels. No som immortals, no tot està a la nostra mà, no n’hi ha prou amb desitjar una mica intensament.

Pensem en els contes infantils. En els més tradicionals, en les versions originals. Tant els contes dels germans Grimm (a cavall del segle XVIII i XIX) com els de Hans Christian Andersen (segle XIX) van ser censurats en nombroses de les seves edicions. Molts dels seus relats estaven basats en la tradició oral, que encara era més cruel. Així, la mare de Hansel i Gretel, que sota la desesperació d’una fam despietada va proposar abandonar els nens en un bosc, es va convertir en madrastra gràcies a la ploma dels germans alemanys. El llop ferotge de les versions originals esquarterava l’àvia i oferia la seva carn i la seva sang a aquesta neta que s’aventurava sola pel bosc; també l’obligava a despullar-se i ficar-se al llit amb ell. El final de ‘La sireneta’ d’Andersen té poca relació amb la versió edulcorada de la rebel Ariel de Disney, ja que acaba convertida en espuma de mar. Eren contes durs perquè la vida era dura. Històries edificants amb moralina que advertien dels múltiples perills, també de la inclemència de la naturalesa.

El temps, factor rellevant

És aviat per saber quantes capes de protecció ha sigut capaç de travessar la por que ha portat el coronavirus. Són molts els condicionants que poden convertir-lo en un episodi, dolorós però transitori, o en un tràngol que marqui de forma perdurable les generacions més joves. El temps que duri el confinament serà un factor rellevant però, sobretot, la situació econòmica que quedi després de la pandèmia. Dels recursos i de l’ús que se’n faci es conformarà un tipus o un altre de societat. Per descomptat, la situació particular de la família també influirà en la perspectiva dels nens. L’impacte de viure una mort pròxima serà molt més determinant.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El cop del coronavirus serà encara més devastador per a la infància en situació de pobresa. L’anunci del retorn ‘online’ a l’escola és l’anunci d’una desigualtat. ¿Com seguiran les classes els nens i nenes que no tinguin connexió ni ordinadors a casa? No podran fer-ho, simplement. ¿I els que viuen en llars amb molta gent? ¿Com es podran concentrar? Quan les escoles obrin les seves portes de veritat, les motxilles d’alguns seran especialment pesants.

Aquesta crisi sanitària ha desencadenat la solidaritat, però també l’egoisme i l’odi. Està despullant les nostres carències en les cures, visibilitzant la tragèdia de la precarietat, endinsant-se en la desigualtat i elevant la vulnerabilitat de les persones fins a límits insuportables. Els nens i nenes del coronavirus tornaran a córrer pels carrers, a jugar als patis, a xipollejar al mar, però és possible que, com els germans de la versió original de Hansel i Gretel, ja hagin descobert que ni tan sols els pares poden protegir-los de tots els mals.