Els maleïts i falsos números

Vaig estudiar batxillerat de Ciències, però mai m’han agradat els números. Vaig començar a odiar-los de petit. Vaig aprendre que la recerca de la nota llavors clau, el 5 acadèmic salvador, era només l’avançament de les lluites sense treva que arribarien després. Després, els números van passar a concretar les angoixes ordinàries d’adult i, exercint de periodista pel fet de viure precisament en aquest país, vaig utilitzar les xifres per donar a conèixer els índexs de les desigualtats i la magnitud de la corrupció en què ens movíem. Accepto que altres, als quals potser els agraden els números, els relacionin amb altres vivències.

Ara m’agraden menys que mai. Diuen que són el més abstracte que hi ha. Fals. En els rànquings de víctimes que ens ofereixen diàriament, jo hi veig cares concretes i tragèdies palpables, tot i que, com que formen part d’un desastrós pla general, no arribem a percebre les seves ganyotes d’incredulitat; la majoria fa només 10, 12 o 15 dies que, per salut i per edat, no podien imaginar que avui només serien estadística. El desconcert arriba, així mateix, als rostres dels que són molt grans. Podien pensar que aviat haurien d’anar-se’n, però no esperaven fer-ho així, a paletades, en l’anonimat o passant uns dies en unes naus industrials disfressades d’hospitals que, a més, estan plenes de personatges amb aparença d’haver sigut trets de la ciència-ficció.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A banda que no m’agraden, els números d’ara tampoc me’ls crec. Hi ha una espècie de campionat mundial sanitari amb una classificació adulterada pels que desinflen la realitat. Cadascú comptabilitza el que vol i com li convé. Haurem d’esperar a poder comparar el nombre de morts d’aquest any, mes a mes, amb els del 2019. Hi ha molt polític ignorant o deshonest que després de negar les evidències ara presumeixen dels seus esforços per contenir el virus alhora que fan les sumes intentant quedar el millor possible per a les comparacions. Alguns d’ells, més aviat de la dreta liberal, amb l’objectiu trampós de dissimular les retallades criminals en sanitat que va fer la seva pròpia família publicitant llavors un suposat final del malbaratament progressista. Els supervivents ho hauríem de recordar la pròxima vegada que votem, ja sigui aquí, a la Gran Bretanya o als Estats Units.

Com que no m’agraden els números, confessaré el meu últim recel. Detecto en molts poders fàctics que en la crisi anterior van mantenir a la superfície –sense jutjar-los després– els bancs com a culpables i van deixar caure en el campi qui pugui individual les persones, que ara hi tornen tot i que sigui amb una altra cançó. ¿Com se’ls reconeix? Perquè estan més preocupats per la confortabilitat econòmica dels que sobrevisquin que per aconseguir que continuï viu, com sigui, el màxim nombre possible d’homes, dones, nens i avis, tot i que ens surti molt car. Tot i que sigui molt car i tot i que sigui molt lent, aquesta vegada la filigraneria financera ha de treballar paradoxalment al servei dels treballadors.