Les desigualtats
Privilegis i confinament
GRA3242 MADRID 19/03/2020.- Una mujer toma el sol en el balcón de su casa en Madrid este jueves durante la cuarta jornada laboral de aislamiento por el coronavirus. EFE/Mariscal /
Com totes les circumstàncies adverses, el confinament torna a posar en relleu la lluita de sempre: la de classe. Poder-te confinar o no, fer-ho en condicions òptimes o no, tenir estabilitat econòmica o no. El confinament, durant els primers dies, era un luxe. Ara el luxe és mantenir el sou, o tenir llum natural a casa, o prou espai perquè la mainada pugui esbargir-se dintre de casa, o poder comprar tot allò que et cal, o tenir estalvis... fa riure parlar d’estalvis per a la majoria de les famílies d’aquest país, sí.
La situació de moltes llars de Catalunya és dramàtica, i hem donat per fet que tots els intants tenen accés a internet, o que tota la població considera casa seva un espai segur, o que tenen una nevera plena o un balconet per poder prendre el poc sol que aquest març cruel –i això que la literatura ens deia que havia de ser-ho l'abril– ens ha ofert. El dia a dia i la voràgine del segle XXI potser ens fa donar per fetes moltes coses, i el confinament, la pandèmia i l’impacte econòmic d’aquesta crisi ens torna a posar al centre les desigualtats de sempre, agreujades per la situació actual.
Tot allò que teníem, multiplicat per deu. I malgrat tot, malgrat totes les injustícies, i tots els privilegis i totes les discriminacions, i malgrat tots els malgrats, no menystinguem cap angoixa, no comencem a mesurar patiments, a competir entre penes, no empetitim cap tristesa per petita que sigui, des del racó de la casa més espaiosa en solitud i en silenci o del pis més petit amb criatures que no poden descarregar tota l’energia que acumulen des de fa tants dies. Escoltem també aquells que s’han de desfogar, i que la seva misèria és diminuta comparada amb la d’altres. Encara que ens sembli que som privilegiats –i ho som–, que tenim una situació envejable –i la tenim– i que hi ha molta desgràcia al nostre voltant –i n’hi ha–, busquem la comprensió i oferim-la també a qui se sent sol, a qui necessita passar un dol, a qui es fa moltes preguntes. No banalitzem la salut mental i emocional de ningú, perquè ens hi va la vida, i el futur, i tot. Quan això passi, recordem que les cures, les emocions i la solidaritat són, també, una qüestió col·lectiva.
