31 maig 2020

Anar al contingut
Bret Easton Ellis

Bret Easton Ellis

Ramón de España

Al seu nou llibre, 'White', el novel·lista californià carrega amb acarnissament contra els 'millenials' i els 'ofesos'

Vaig conèixer Bret Easton Ellis (Los Angeles, 1964) a principis dels 90, mentre promocionava a Barcelona la seva última novel·la, ‘American psycho’ (1991), que li havia aportat al seu país fama i infàmia: la correcció política ja hi treia la poteta i els ‘ofesos’, tot i que no eren la plaga que són en l’actualitat, la van prendre amb ell i el van acusar de misogínia, violència gratuïta i amoralitat rampant. A mi la novel·la em va agradar molt i em va semblar un bon retrat de l’era Reagan i els monstres que havia generat, tots aquests ‘yuppies’ de Wall Street que ens acabarien portant al desastre el 2008, quan l’enfonsament de Lehmann Brothers i el que va venir després.

Els seus editors em van convidar a un sopar amb l’escriptor i vaig topar amb un paio grandot i ganàpia que feia pensar en un nadó enorme. Tot i que no sabia gaire bé en quin punt de la seva gira europea es trobava –en dues ocasions va afirmar sentir-se molt a gust aquí, a Milà–, l’home era simpàtic i va ser un plaer parlar amb ell de cine, música i literatura, malgrat que se’l notava un pelet distret i s’absentava amb freqüència de la realitat immediata (també és veritat que passava llavors la seva etapa de més abús d’alcohol i drogues). Quan els editors es van retirar als seus domicilis, me’l vaig emportar al Nick Havanna, on vam continuar xerrant i bevent fins que vaig considerar que ja ho havia fet prou i vaig abandonar el local després de deixar Bret apuntalat contra una columna, amb un got a la mà i la mirada perduda.

Aquella època ocupa una part considerable del seu nou llibre, ‘White’ (‘Blanc’), que ha editat entre nosaltres Random House, tot i que la distribució ha coincidit amb el confinament. Es tracta d’unes memòries fragmentàries en què l’autor repassa la seva vida literària i social, carregant amb especial acarnissament contra els ‘millenials’ –malgrat compartir el llit amb un d’ells, com ens explica– i els ‘ofesos’, que són ja legió comparats amb els que demanaven el seu cap el 1991 per haver escrit ‘American psycho’. És el text, valent i, com es diu en anglès, ‘opinionated’, d’un genuí defensor de la llibertat d’expressió a qui l’encanta provocar amb tot el que escriu, de la novel·la al tuit passant per l’article de premsa. Estic d’acord amb gairebé tot el que sosté a ‘White’, però és probable que, tal com el va alertar el seu nòvio, ‘això t’ho faran pagar’.