L'oposició deslleial

Per als europeus del segle XXI, la pandèmia del Covid-19 s’ha convertit en una hecatombe inimaginable. Si ens haguessin dit fa un mes que acabaríem confinats durant setmanes per trobar-nos a la sortida amb un món molt diferent, no hi hauríem donat crèdit. Tots els governs occidentals han sigut reticents a actuar de forma preventiva davant d’una cosa que només es podia associar a les pestes que ningú ha viscut. També a la ciutadania en general ens va costar acceptar que el coronavirus tenia poc a veure amb una grip corrent per la seva alta taxa de contagi i més letalitat. Davant d’una tragèdia que ens deixarà milers de morts, molta angoixa i una forta recessió econòmica és temptador buscar culpables quan la realitat és que aquesta pandèmia és el més semblant a una «maledicció bíblica» davant la qual ningú estava preparat.

A l’Executiu de Pedro Sánchez se li poden fer alguns retrets. Hauria d’haver impedit per prudència la celebració d’esdeveniments massius de tot tipus el cap de setmana del 7 i 8 de març. Tot i que llavors només havien mort a Espanya 17 persones, el Centre Europeu per al Control de Malalties ja desaconsellava la celebració d’actes multitudinaris. Però cap partit tampoc l’hi va exigir i totes les forces polítiques van participar en actes massius aquells dies. Per la seva banda, el Govern de Quim Torra, que tant ha insistit en un confinament total, podia haver desaconsellat la manifestació feminista a Barcelona, per exemple, però ni li va passar pel cap. Una setmana abans, milers de simpatitzants de Carles Puigdemont es van reunir a Perpinyà, cosa que potser ajuda a explicar que aquesta ciutat s’hagi convertit en l’epicentre del brot al sud de França. L’1 de març, el Govern d’Emmanuel Macron va prohibir les concentracions de més de 5.000 persones, però no va restringir el dret de manifestació i els actes del 8-M es van celebrar també amb tota normalitat. En aquesta data, els dos països tenien xifres d’encomanats i morts molt semblants.

Per tant, a Sánchez se li pot fer aquest retret, com a tants altres governants europeus, però és injust elevar-lo a una acusació de culpabilitat com fa el PP de Pablo Casado, perquè és caure en l’aprofitament. Sincerament, si Mariano Rajoy estigués en el poder costa molt imaginar que hagués actuat de forma més diligent. En realitat, tot va canviar el 10 de març quan Itàlia, que comptava ja amb 463 morts, va estendre el confinament de la Llombardia a tot el país. A Espanya es van començar a aplicar mesures més restrictives el dia 15, quan no havíem superat els 200 morts. Tot i així s’haurien pogut guanyat uns dies perquè fins a la tarda del divendres 13 Sánchez no va anunciar en diferit que s’anava a declarar l’estat d’alarma. El cert és que al Govern li va costar posar-se al capdavant de la crisi mentre autonomies i ajuntaments començaven a adoptar mesures d’urgència i s’escampava el pànic entre la població.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però una vegada el Govern va prendre el comandament de la situació no es pot negar que està entregat a mobilitzar tots els recursos disponibles de l’Estat en un exercici sense precedents. La crítica a la seva gestió és legítima, però és imprescindible molta cautela i sobretot no caure en el curtterminisme perquè l’avaluació només es podrà fer al final. És lamentable comprovar amb quina rapidesa ha donat Casado per liquidada la treva que va concedir a Sánchez davant de l’«emergència nacional» del coronavirus i l’interès que posa a emfatitzar els errors o vacil·lacions de l’Executiu. Un exemple és la crítica ferotge a la compra de tests que han resultat defectuosos, tot i que comptaven amb un certificat de qualitat de la Unió Europea, o la insistència a culpabilitzar-lo dels problemes en el proveïment de material sanitari que pateixen els hospitals, el personal mèdic o les forces de seguretat. L’abast planetari de la pandèmia ha col·lapsat el mercat i ara es pateix la imprevisió dels responsables sanitaris. Assenyalar només el Govern espanyol és una cosa que oblida que abans de l’estat d’alarma la responsabilitat requeia en les autonomies.

A diferència de Cs, que finalment ha trobat un to mesurat, el PP vol treure partit de les dramàtiques circumstàncies a què s’enfronta un Govern desbordat. Casado, a diferència d’altres dirigents regionals del seu partit, com Núñez Feijoo, continua competint amb Vox en el lideratge de la línia dura. La lleialtat de l’oposició en un moment tan catastròfic no es demostra només votant a favor de la pròrroga de l’estat d’alarma, sinó amb una actitud constructiva en el dia a dia. De temps per avaluar responsabilitats n’hi haurà.