Un simple desgavell

Acumulo ja dues setmanes i un dia de confinament, amb mínimes sortides al carrer. Només per al que és realment imprescindible. Crec que en aquests 15 dies hauré respirat un màxim de tres hores a l’aire lliure. Em trobo bé, per sort. Cap símptoma que m’hagi de preocupar. Creuo els dits i respiro tranquil.

Però dormo intranquil. No aconsegueixo agafar el son fins tard. I amb prou es fa de dia, les parpelles, inquietes, comencen a moure’s pel seu compte i s’obren, impacients, a la llum del dia. Pensava que els tenia sota control, però aquesta setmana se m’han descontrolat. Ara són dues persianes automàtiques que pugen i baixen al seu aire. S’obren quan m’entossudeixo a mantenir-les sota candau i es deixen caure, enviant senyals de tancament immediat, en el millor moment del llibre o la pel·lícula, sense que els importi l’hora, la llum ni els meus esforços per evitar el forrellat a deshora. En la lluita desigual, sempre acaben guanyant.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Entenc que això passa perquè el meu cos és un pur desgavell. Me les prometia felices amb el tancament. Em proposava ordenar les meves coses, fer neteja a la safata d’entrada, saldar lectures pendents, penjar un parell de quadros i treure’m –¡per fi!– el títol de cuiner en dificultats. Però l’únic que he aconseguit és alimentar una malaltissa addicció a les notícies de la tele, devorar a l’iPad més diaris que mai (els fulls passen molt més ràpid a la pantalla que al paper), i passar-me hores al balcó d’internet buscant –a dalt, a baix, a dreta, a esquerra– quant hi ha de veritat en això de «tutto andrà bene».

Començo a patir per la meva salut, coronavirus a part. El meu cor fa un salt amb cada nou ¡clink! del WhatsApp. Si surto d’aquesta, hauré d’anar corrent al cardiòleg. O al psiquiatre. Per no sentir les timbrades del mòbil em poso a cantar a plens pulmons el meu particular himne de l’esperança: «The sun will com out tomorrow, ¡tomorrow, tomorrow, tomorrow!». Els veïns de baix, iracunds, colpegen el sostre perquè calli. El cor se sobresalta una altra vegada. I, llavors a cau d’orella, gairebé en murmuri, a tall de pregària, recorro a Pablo Milanés: «Yo pisaré las calles nuevamente»...