Ficció després de la pandèmia

No tinc gaire clar com serà la ficció que succeeixi el coronavirus, ni la que s’està gestant en el confinament ni la que arribarà després, quan (tant de bo) ens sentim més sans i estalvis. Sé el que m’agradaria. M’agradaria que no comencessin a sortir de sota de les pedres pel·lícules i sèries de catàstrofes, virus i pandèmies... encara menys si són produccions de plataforma rodades amb pilot automàtic. Tret de si les dirigeix David Fincher, preferiria estalviar-me-les. Agrairé també que al cine d’autor no li doni pel drama d’alcova en temps de confinament.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

I, per demanar, m’encantaria que hi hagués un repunt de la comèdia. Si pogués ser, de la comèdia més pura, deslligada de l’actualitat, sense coartada o pretensions crítiques, que fes moltíssima gràcia. Quan passi tot això, crec que celebraré trobar-me amb una comèdia que, salvant les distàncies, em provoqui el mateix que ‘El professor guillat’ (1963), ‘El jove Frankenstein’ (1974), ‘Quan en Harry va trobar la Sally’ ... (1989), ‘Seinfeld’ (1989-1998) o, més recent, ‘Súper empollonas’ (2019).

Però ves a saber, igual hi arribem amb ganes de generar i veure comèdia, o igual acabem tan esgotats i tristos que el riure ens queda gran. Però les ficcions futures que més m’intriguen són les que estaven en marxa abans del virus. Centrant-me en el cine, em refereixo a projectes en desenvolupament que ara estan en pausa, guions que estaven a mig escriure, rodatges que han sigut posposats... ¿Què en serà, d’aquestes ficcions? No em refereixo a si finalment es rodaran: espero i desig que totes aquestes sèries i pel·lícules acabin completant-se. Em refereixo a l’efecte que tindrà aquest parèntesi, perquè dubto que no canviï els seus responsables, fins i tot als que estiguin immersos en els projectes més funcionals. ¿Acabaran sent iguals a com van ser concebudes? ¿Seran immunes al que les va posposar? ¿O absorbiran l’ànim dels temps? Sincerament, crec que, d’aquí molts anys, quan algú vegi una de les pel·lícules que aquesta crisi ha deixat en pausa la sentirà estranya, creuada per una cosa tan tangible com difícil d’explicar.