Històries de la Barcelona confinada

Primera setmana (i mitja) de l’era dC (després del coronavirus). Aquestes són vuit històries de la Barcelona confinada. O semiconfinada.

Els taxis funcionen. N’agafo un. El taxista és d’origen pakistanès, va amb mascareta. Em porta per una Barcelona sense trànsit. Quan acaba el trajecte em diu «¡Posa’m estrelles, sisplau!». N’hi poso cinc, la màxima puntuació a l’‘app’ on l’he demanat. Jo també treballaré i sé que no és fàcil aquests dies.

Al taxi he escoltat un testimoni que m’ha fet pensar. A RAC-1 entrevisten una senyora de Sants, la Maria, de 88 anys. Li pregunten si la preocupa que la gent gran sigui la més vulnerable. La seva resposta em deixa gelada. Amb tota la serenitat del món i sense gens de dramatisme diu que no, que la preocuparia molt més si fossin els joves. Nosaltres, diu, ja hem fet tota una vida.

Arribo a la feina, a la tele, a Betevé. Les obres de davant encara funcionen. Dos treballadors es refugien de la pluja dins de la furgoneta. No porten ni mascareta, ni guants. Sembla que el coronavirus no els espanta i sembla que no han tingut gaire opció d’escollir quedar-se a casa. No són els únics. A la tele, la dona de fer feines treballa més que mai. Mascareta i guants. A la redacció fem broma amb el nostre teletreball.

Maleïdes cues. No tant per l’espera sinó perquè aquest virus ha creat una estranya aversió contra la resta d’humans. Ens ha fet més asocials. Al súper han pintat ratlles vermelles perquè els clients respectin la distància de seguretat mentre esperen. Sempre hi ha qui no les veu i se t’enganxa massa. Les mirades fulminants van que volen. Odiem molt els que compren massa paper higiènic, els que se’ns acosten excessivament i la senyora que ha sortit amb els guants roses de fregar els plats. Per si fos poc, a un senyor li han robat el carretó buit que havia deixat a l’entrada i ara no sap què fer amb la compra. Li preocupa on trobar-ne un de nou, amb tot tancat. ¿Primers actes de pillatge? Drames del súper.

Llegeixo que es paren els desnonaments. Penso en algunes de les famílies de Ciutat Meridiana. Les imagino confinades al pis que aviat hauran de deixar. Mirant per la finestra o des del petit balcó. Segur que veuen la Meridiana, l’autopista i els trens més buits que mai. A ells el coronavirus els ha provocat sentiments contradictoris. D’una banda, els preocupa la feina, de l’altra, el virus els ha portat uns dies de tranquil·litat. L’ordre de desnonament prevista per a aquesta setmana no arribarà. De moment i mentre duri la pandèmia tenen casa. Filiberto Bravo, de l’associació de veïns del barri, tem que una vegada acabi l’estat d’alarma s’acumulin tots els desnonaments previstos. No donaran l’abast.

Tampoc ha de ser fàcil confinar-se en un pis on no es cap. A Ciutat Vella, una família nouvinguda viu a l’habitació que va llogar fa unes setmanes. És difícil seguir les recomanacions de no sortir i de mantenir les distàncies socials en tan poc espai. Els del Casal dels Infants del Raval m’expliquen que truquen a les famílies per assegurar-se que estan bé. Les escoles estan tancades, cal garantir que ningú, sobretot els nens, es quedin sense els àpats de les beques menjador.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No té problemes d’espai el treballador d’una empresa amb mil projectes en marxa i que viu a Sarrià-Sant Gervasi. Me l’imagino en una casa gran, amb una mica de jardí. Acaba de sortir a fumar i estirar una mica les cames. Entra de nou i respira profundament mentre es deixa caure al sofà. Mira a les xarxes socials l’actualització de les xifres d’infectats com si mirés una gran tempesta a través de la finestra, se sent protegit. Es troba bé i està bé a casa. No pot fer res del que tenia previst. Té el sou garantit però de sobte té menys feina que mai. Mira l’agenda dels pròxims dies. Està en blanc. Fa una setmana anava de cul. Mai més tornarà a tenir tantes poques coses per fer ni tantes poques preocupacions. Pensa què dinarà avui i comprova que encara li queden reserves de paper higiènic. Quin gust tenir encara 15 dies de descans mental. ¿És l’únic del món a qui el confinament no li sembla tan malament?

Un dels nous casos que engrosseixen la xifra d’infectats i que acaba de llegir el veí de Sarrià al seu mòbil és una veïna de l’Eixample. Està greu i la seva filla viu un autèntic malson. Mai penses que les desgràcies col·lectives t’afectaran a tu, diu la noia. L’angoixa molt pensar que la seva mare pot morir sola a l’hospital. L’únic que la calma és sortir al balcó, cada dia a les vuit, per aplaudir molt fort el personal sanitari que admirarà ja per sempre.