31 març 2020

Anar al contingut

Al contraatac

El que ens separa

Moncloa

El que ens separa

Cristina Pardo

Sorgeixen, aquests dies, debats molt superficials. Tot s'haurà de discutir, molts hauran de retre comptes, però no puc evitar sentir que les prioritats ara mateix són d'altres

A hores d’ara probablement ja tots coneixem algú, més o menys pròxim, que pateix símptomes compatibles amb el coronavirus. A més, hem assumit que ningú està fora de perill de contreure la malaltia i que estem bastant indefensos, tot i que prenguem totes les precaucions que són al nostre abast. Des d’aquest punt de vista, no comprenc la crítica destructiva. Em refereixo a les queixes per la presència de l’Exèrcit i «el virus de la recentralització», als atacs furibunds de Vox al Govern, als retrets del PP per l’extensió –i vacuïtat, segons ells– de les compareixences de Pedro Sánchez (millor és parlar als ciutadans que no fer-ho, crec), a les crítiques a les donacions de les grans empreses o al debat que s’ha generat perquè Carmen Calvo ha ingressat en un centre privat per tractar-se d’una infecció respiratòria. S’ha recuperat la seva hemeroteca, en què elogiava la sanitat pública, i s’ha comparat el seu ingrés amb el d’Esperanza Aguirre i el seu marit, que no van optar per un hospital privat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Quan la gent està encomanant-se i molts dels afectats cauen com xinxes, em semblen debats molt superficials i en un moment molt inoportú. Tot s’haurà de discutir, molts hauran de retre comptes, no hi ha ningú en aquest món que mai s’equivoqui. Però no ho sé, no puc evitar sentir que les prioritats ara mateix són d’altres. Ni demonitzar l’Exèrcit, ni preocupar-se per si en aquest moment les comunitats autònomes perden mitja competència, ni si no sé qui té símptomes i s’està tractant pel privat, quan a sobre fa dies que estem alarmats pel col·lapse de la pública. No tinc cap dubte que en aquest moment la majoria dels nostres dirigents estan intentant fer-ho el millor possible. Potser no tenim els millors, però, almenys, penso que la majoria sí que estan donant el millor d’ells mateixos. En qualsevol cas, tot quedarà a la intempèrie al final. I tant de bo els familiars de les víctimes trobin respostes a totes les seves preguntes.