Editorial

El nou antídot del BCE

Rectificar i pujar a 750.000 milions el programa de compra de deute és la solució ortodoxa de Lagarde a un problema mai vist

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp49699509 incoming president of the european central bank christine la190904131233

zentauroepp49699509 incoming president of the european central bank christine la190904131233 / Francisco Seco

En la crisi financera del 2008, el Banc Central Europeu (BCE) d’entrada no va tocar la tecla correcta. Pressionat pels països partidaris de l’austeritat, encapçalats per Alemanya, va permetre durant quatre anys que els mercats assetgessin l’euro atacant el deute dels països del sud després del col·lapse grec. Se’ls va obligar a enormes retallades, en alguns casos se’ls va intervenir i se’ls va debilitar econòmicament i socialment. El juliol del 2012, Mario Draghi va canviar el rumb del BCE i va anunciar solemnement que faria «tot el necessari» per salvar la moneda única, i en un gest teatral que passarà als annals va sentenciar: «i creguin-me, serà suficient». Es va posar a comprar massivament deute públic i privat dels estats europeus fins a desincentivar els especuladors de prosseguir amb els seus atacs a la moneda única.

Fa menys d’una setmana, la successora de Draghi, Christine Lagarde, va seguir el camí del 2008. Va posar sobre la taula una suma total de 120.000 milions d’euros més per al programa de compra de deute. Les primes de risc d’Espanya i Itàlia, els països paralitzats per la pandèmia, van començar a disparar-se. Fins que la matinada d’aquest dijous Lagarde va rectificar i va anunciar que les compres seguiran fins als 750.000 milions d’euros. Un nou antídot contra els que surfejaven sobre els seus primers dubtes. És un nou «tot el que sigui necessari». Els mercats de deute van creure ràpidament que seria suficient. Els mercats d’accions van mostrar més dubtes.

A part dels especuladors, el cert és que resulta raonable debatre si serà suficient. És una solució ortodoxa davant d’un problema mai vist. En les recessions, quan es contreu la demanda, injectar liquiditat és una solució contrastada. En les crisis de solvència, garantir el deute públic fins a l’últim extrem, és a dir des del banc emissor, també és una alternativa que està contrastada. Però les conseqüències econòmiques de la pandèmia del coronavirus encara no són ni una crisi de liquiditat ni de solvència. El món es para, deixa de produir. Està bé pal·liar les conseqüències però no sabem en quin termini s’eliminarà la causa. Amb tot, millor aquest dijous que fa una setmana.